Cuina submergida

ADA PARELLADA
27 abril 2010

Cuina submergida

Fa només un any vaig escriure una lloa als blogaires de gastronomia. No en tenia ni idea, ni se’m podia passar pel cap que JO! tindria tot un blog on parlar fins a l’empatx de gastronomia i de cuina.

Em fa molta il·lusió ser blogaire com els meus admirats, ara, companys.

Penso que té gràcia que pengi en el meu incipient blog la lloança que vaig dedicar als consolidats blogaires de gastronomia.

 Fa un any vaig dir…

No hi ha cap mena de dubte, la cuina està de moda… O ho ha estat sempre!

Ara la cuina està constantment present als medis, els cuiners són tractats com a estrelles, reben la Creu de Sant Jordi i els erigeixen com a “cuiner de l’any”, “català de l’any” i “ambaixador català”.

El que ha canviat no és que la cuina sigui una activitat que agradi, sinó que ara és una activitat pública. Però, és clar, ens estem referint a la cuina professional, la cuina en la que, en definitiva, es barreja l’amor per la cuina amb la rendibilitat, els beneficis, l’ego i els interessos comercials.

Però paral·lelament a aquest món d’estrelles, brillantines, glitter i glam, vestit de blanc amb pantalons a quadrets, hi ha un món de davantal de flors, un món callat i solitari, individual i privat i, sobretot, un món a l’ombra. Són els aficionats, els veritables amants de la cuina.

Sempre n’hi ha hagut, de persones apassionades per la cuina, de la mateixa manera que hi ha persones apassionades per la música, el bricolatge o el macramé. I el que realment els dóna valor és que continuïn sent aficionats, sense voler fer el salt al món professional. Perquè quan passes de l’oci al negoci, la mateixa paraula ho diu, “negues l’oci”, de manera que tot allò que t’agradava tant passa a un segon pla, prioritzant el que realment interessa: els calerons. Si fas el salt al món professional, et transformes en un amant obsessionat pel compte de resultats.

Ja ho deia el meu amic Jordi Parramón, un cuiner importantíssim que no ha volgut pujar al carro del showkitchendollar. Quan al Jordi Parramon li van preguntar si la cuina era la seva passió, va contestar que la seva passió era la música, la literatura, etc., però que la cuina era la seva feina i, per tant, havia de treballar amb el cap fred, sense passions.

Doncs bé, aquesta cuina callada, aquesta cuina submergida, avui dia està esclatant, a través dels blogs de cuina. Val la pena que hi entreu, a qualsevol d’aquests blogs, us sorprendrà la qualitat tant dels comentaris, de les recomanacions com de les fotografies. I a mi, el que m’entendreix més és que, aquestes persones, quan acaben la feina, han tret la rentadora i han banyat als nens, encara tenen esma per posar-se a cuinar, fer la fotografia, rentar els plats i les olles, escriure la recepta al blog i respondre els comentaris dels visitants, sense comptar que per poder cuinar, prèviament, han hagut d’anar a comprar.

A mi m’emociona, què vols que et digui.

M’he fet amiga d’una blogaire. I em té el cor robat. Ahir em va portar un regal. El regal  és un tros de massa mare, procedent de Sevilla, que haig d’anar alimentant amb sucre i farina durant uns deu dies, fins que augmenti a quatre vegades el seu volum, moment en que n’haig d’agafar tres porcions iguals i donar-los a tres persones amigues. Només d’aquesta manera ens garantim salut i amor durant els propers dotze mesos. És una cadena! Les persones “normals” fan cadenes virtuals, els blogaires de gastronomia la fan via massa mare!!!

Només em queda dir que ADMIRO ALS BLOGAIRES DE GASTRONOMIA.

Comentaris

  1. Excel.lent article Ada, amb el que hi estic totalment d’acord. De fet, semblen els meus discursos aquests…i veig que tenim una visió molt similiar del que significa cuinar en aquest pais català.
    Cada cop hi ha més gent que anonimament fa coses formidables a la cuina…però també cada cop més n’hi ha de destralers. Per això penso que tothom hauria de partir d’un mateixa base o referència….diguem-li Corpus del Patrimoni Culinari Català?. Sigui com sigui, la cuina (i la cuina catalana) està, mediàticament, més viva que mai…però (i es una impressió) ….més abandonada que mai…per culpa de la idiosincràsia social del moment.
    El pitjor que ens pot passar es que la cuina de sempre acabi sent un luxe.
    Et convido a fer la crítica del meu bloc, doncs considero més que interesant la teva opinió.
    Gràcies i continua esperonant al personal així de bé!

  2. Ja ho pots ben dir, Albert, la cuina catalana està passant per moments de confusió. Cal que en fem bandera, perquè ajudarà a consolidar aquesta cultura que tots ens en sentim orgullosos i volem fer-la independent. Entro de seguida al teu bloc!
    gràcies per la visita