Platillo de botifarres i altres porqueries... porques

ADA PARELLADA
28 abril 2010

Platillo de botifarres i altres porqueries… porques

Quan arriba la primavera, ens venen de gust les amanides i les coses fredes. La primavera en el nostre país, Catalunya, comença oficialment el dia de Sant Jordi. És el dia que deixem les jaquetes a casa i ens posem roba lleugera.

I quan ens posem roba lleugera, volem menjar lleuger. Però no perquè ens vingui de gust, sinó perquè volem que la roba ens quedi tan lleugera o més que l’any passat.

Ens enganyem, tot dient:

– Buf, quina calor! –

Mentre pensem:

–         Mmmmh, em menjaria un senglar obelixs

Si els senglars, els dolços o les truites de patata no engreixessin, potser no veuríem tanta amanida verdolaga a tots i cada un dels plats dels urbans amb ganes d’anar el proper estiu a la platja sense haver de portar una burka integral.

És per aquesta raó per la que us regalo dues de les meves receptes preferides….de primavera. Les menjo sempre als volts de Sant Jordi. Es tracta de la cua de bou i del platillo de botifarres.

No creieu que jo no sóc com la resta, que vaig contracorrent i que tinc tanta personalitat que faig el què em passa pel nas i vaig pel dret. No, tinc totes les meves inseguretats a flor de pell i, a l’estiu, també vull portar biquini, sense semblar un xoriç de cantimpalo.

PLATILLO DE BOTIFARRES

2 cebes

Un grapat de ceps secs

2 botifarres

2 botifarres negres

300 gr. De llom en un tall (millor si és de dos colors)

300 gr. De costella de porc

Un raig generós de conyac

Sal i pebre

Herbes: julivert, menta o llorer

Un raig de conyac

Una cullerada d’allioli (o un parell d’alls picats)

Oli d’oliva

300 gr. De castanyes pelades (es poden comprar congelades)

Posem a remullar els ceps, coberts d’aigua.

Sofregim dues cebes, tallades a làmines, a foc lent, amb un bon raig d’oli. Quan estiguin a punt de ser rosses, afegim el llom tallat a daus, la costella de porc i les botifarres crues (les negres, no), tallades a daus. Apugem el foc i deixem que tot s’enrosseixi. Aquest punt és delicat, perquè hem d’anar movent i vigilant que la ceba no es cremi. Vessem el raig de conyac, abaixem el foc i deixem que s’evapori. Serà el moment de posar-hi els ceps (ep! No llenceu l’aigua) i fer-los coure a foc mig, tot sacsejant la cassola. També hi posarem una cullerada d’allioli i alguna herbeta (una mica de julivert, menta o una fulla de llorer). Evidentment, si no tenim allioli a mà, hi posem un parell d’alls picats.

Aboquem l’aigua dels ceps i les castanyes, abaixem el foc al mínim, tapem la cassola i fem coure un mínim de 45 minuts.

És important una llarga cocció perquè les castanyes es desfacin lleugerament, lligant la salsa i també perquè la costella quedi ben tendre.

Uns minuts abans de servir el plat, posem les botifarres negres tallades a daus, perquè coguin un momentet i ja estarà.

CUA DE BOU de la tia Pilín*

2 cues de bou

50 gr. De llard de porc

Tres tomàquets madurs

4 cebes

Dues fulles de llorer

250 ml de brou de pollastre

500 ml de vi negre

Sal i pebre

Demanem al carnisser que ens talli la cua a trossos. Fonem el llard en una cassola i hi enrossim els trossos de cua de bou. Enrossim, a foc fort. Afegim les cebes tallades a làmines, els tomàquets nets i tallats, el brou, el vi, el llorer i fem coure tapat durant tres hores.

Deixem refredar una mica i desossem la cua de bou, la premsem dins d’un motlle petit (d’aquelles anelles metàl·liques) i ho deixem refredar, a la nevera.

Quan ho vulguem menjar, ho passarem per una paella antiadherent calenta, sense gens d’oli, i sense treure’n el motlle.

Acabem d’escalfar al forn.

Desemmotllem i acompanyem amb la salsa que ha quedat de la cocció de la cua de bou.

Podem arrodonir el plat amb unes patates cuites al forn.

Un cop acabat el ritual de menjar els dos plats de primavera, em disposo a comprar tres enciams i mitja dotzena de tomàquets, amb el ferm objectiu de remugar durant la resta de la primavera i de l’estiu.

Who is who? La tia Pilín és una tia del meu marit, excel·lentíssima cuinera, mare d’onze fills. De la seva cuina em fascina que és un reflex exacte d’una època i d’un entorn social molt determinat. Tot i que la seva cuina és d’arrels catalanes, flirteja amb tot el que ve de fora, sobretot de la vella Europa, resultat dels seus viatges pel continent i de la seva refinada cultura. Pastissos salats alemanys, dolços de mantega propis de la França més autèntica, carns italianes i xocolates suïsses tenen una presència destacada en el seu receptari.

Com a regal de noces d’or, els seus fills van editar el seu quadern de receptes. En tinc una còpia, que guardo com un tresor.

Nota de l’autora: No hi ha manera que hi hagi fotos dels plats, me’ls menjo abans d’immortalitzar-los…..

Comentaris

  1. A banda que les dues receptes em semblen sensacionals (quinabonapintaperfavordeixaremelsbiquinispermésendavant!!) m’agrada molt el regal que van fer els seus fills a la tia Pilín.

    Moltes vegades comentem amb Massitet que hi ha receptes (moltes, massa) que es perdran quan la gent gran que les coneix ja no hi sigui.

    Visca les guardianes (perquè solen ser dones) de receptes d’altres èpoques!

  2. ada parellada

    totalment cert. El què passa és que les “guardianes” de les receptes no els en donen cap importància. no creuen que tinguin prou categoria com per ser publicades

  3. Hola Ada i Kissumenja!
    Efectivament, les guardianes tenen la “mala costum” de pensar que allò que fan no sol tenir massa importància. Sobretot, si és un plat que elles feien els dies de cada dia. Els plats de festa encara els valoren, però els de diari… Aquests els troben fins i tot vulgars!!
    Per això crec que és molt important divulgar aquesta mena de receptes: per mantenir-les vives però, també i potser sobretot, per reinvindicar-les. Visca la cuina cassolana de sempre!!

    Salut!

  4. ada parellada

    aquí estem nosaltres, amb els nostres blogs, per recuperar el què faci falta, no?