19 juliol 2010

Campus de cuina

Abans els nens estiuejàvem o veranejavem (depenent de l’idioma matern, patern o de les dones que ens cuidaven). O sigui que abans els nens passaven els 3 mesos d’estiu en una casa i en un poble diferent al de l’hivern. Pràcticament tothom estiuejava, això sí, depenent dels calés uns estiuejaven d’una manera i la resta d’una altra; ara sí, tothom marxava de la ciutat, per les següents raons de pes: les mares no treballaven (la majoria), els nens ni tenien escola ni tenien cap mena d’activitat programada i als pisos de la ciutat no hi havia aire condicionat. Davant d’aquest repòquer, les famílies (les mares i els nens) fugien on podien a passar a l’estiu: o al poble amb els avis o a la urbanització de segones residències, depenent dels calés de la nòmina del pare.

Els nens feien colla, corrien pels carrers empolsegats, estaven obligats a fer la migdiada i torturaven sargantanes. I així anaven passant l’estiu.

Ara l’estiueig ha desaparegut suplantat per les vacances. En aquest cas el nom fa la cosa, perquè les vacances no tenen res a veure amb l’estiueig. Les vacances són curtes, a vegades tan sols una setmana, i per tant s’han de viure amb intensitat. Ja no s’hi val passar-les a l’ombra de la figuera, hem de fer viatges llargs i exòtics, amb moltes fotos i molts souvenirs.

Fem vacances curtes perquè les mares i els pares treballem el juliol. Suportem estar a ciutat perquè hem instal·lat aire condicionat al pis i podem estar a ciutat perquè s’organitzen multitud d’activitats programades per als nens

I AQUÍ volia arribar (com es fa això d’anar al gra? És l’art de la valentia, i jo no el domino. Trenta voltes i quaranta punts i comes per arribar al quid de la qüestió. Sóc incorregible….)

AQUÍ volia arribar, a que aquest any he tingut el privilegi de protagonitzar una activitat d’estiu infantil que m’ha omplert d’alegria. M’han demanat classes de cuina per a infants en un casal d’estiu d’una escola. I ha estat una experiència sensacional i molt educativa (sobretot per a mi). Me n’he fet un fart d’impartir tallers de cuina a nens, però cada cas és un cas. I aquest és ben especial.

Abans de començar
Abans de començar

Cada dia quan els nens acaben la recepta els pregunto: – Què heu après?

Ara que estic a punt d’acabar el campus d’estiu culinari, em pregunto: – Què he après?

He après moltíssimes coses, algunes de ben senzilles i òbvies però que no aprens fins que t’hi afrontes.

  1. Les receptes han de ser manipulatives. Els nens han de poder tocar, girar, entaforar i barrejar. Ensenyar a fer una sopa pot ser molt interessant per a un nen que vulgui aprendre a cuinar, però és un fracàs absolut en un taller de cuina. Imagina la cara d’un nen al qui li dius: ara posem totes aquestes verdures, aquest pollastre en una olla. Ho omplim amb aigua i esperem quatre hores. L’activitat del taller és de dos minuts, el resultat – amb sort –el veuran quatre hores més tard. Un desastre, molt útil, potser sí, però un desastre de taller.

    Enfarinats!
    Enfarinats!
  2. Per entendre el procés culinari el nen ha de veure la totalitat de la recepta. Fer croquetes és molt interessant com a aprenentatge, però no és un bon plat per a un taller de cuina per a infants. Fer la farsa i haver d’esperar unes cinc hores perquè estigui suficientment freda per poder-ne fer les boletes és un mal negoci. El fregit posterior és un d’una perillositat extrema, amb un grup de quinze nens, per posar un exemple.
  3. És important que la recepta tingui un únic cos, és a dir, que no tingui moltes parts independents. Una lassanya, per molt que a un nen li agradi menjar-la és un drama com a taller: has de sofregir verdures, bullir pasta, fer una beixamel, muntar i gratinar. El nen s’ha perdut en el primer pas, el procediment és extremadament caòtic.
  4. Una amanida és un dels altres asos perdedors. Només es basa en tallar, normalment aliments durs. Només pensar en un nen amb un ganivet a la mà a punt de tallar una pastanaga, m’esgarrifo.
  5. Un flam pot semblar una bona idea de cuina per a nens, però és poc reeixit per a un taller de cuina: un cop han trencat els ous i els han barrejat amb la llet i el sucre no els queda cap altra activitat a fer, a no ser que ens capfiquem en voler fer el caramel, en aquest cas ni em busquis. Un sucre bullint en mans d’un nen……no cal ni que digui que és de jutjat de guàrdia.

    Sense ganivet
    Sense ganivet
  6. Personalitzar les receptes. El nen que s’esforça en fer la recepta té un disgust monumental quan la “seva” recepta queda diluïda entre la resta. Hem de buscar sistemes de conservar l’autoria de les preparacions realitzades. Si fem galetes, les fem coure dins d’un recipient d’un sol ús, marcat amb retolador permanent. Si fem un calzone, per exemple, escriuran amb un bocí de massa les seves inicials. Si fan una preparació freda, per exemple, una mousse, la guardaran en un recipient amb una etiqueta amb el seu nom.
  7. Decorar les receptes. Els infants gaudeixen enormement decorant els plats, posant el toc creatiu. Hem de tenir en compte aquest detall: fruites vermelles per coronar una mousse, fruita seca per acabar unes galetes, les lletres de massa en el calzone, làmines de poma per culminar un pa de pessic…..

En definitiva, no és el mateix aprendre a cuinar que organitzar tallers de cuina per a infants. Us passo un llistat de plats d’èxit corroborat en els meus tallers en aquest campus d’estiu:

Bruixa a la taronja

  • Ingredients
  • 4 bruixes senceres
  • 10 gr. d’avellanes
  • 10 gr. d’ametlles
  • 10 gr. de festucs
  • Mel
  • 1 porro
  • 4 taronges
  • 20 gr. De maizena
  • sal
  • sucre
  • pebre

Elaboració

  • Netegem les bruixes i en fem filets. Els salpebrem. En una de les cares del filet de bruixa, embetumem amb la mel, a sobre hi posem la nyoca matxucada i ho emboliquem sobre si mateixa. Tanquem amb un escuradents. Reservem.
  • Per pelar amb facilitat la fruita seca torrada, les emboliquem amb un drap de cuina i freguem el paquet per fora.
  • Preparem la salsa de taronja. En un cassó sofregim un porro amb una mica de mantega i oli fins que estigui tou, afegim el suc de taronja, hi posem una mica de sal, pebre i sucre. Deixem que cogui una mica i hi posem la maizena, prèviament diluïda en un petit recipient amb una mica d’aigua. Batem fins que agafi certa consistència deixem que espesseixi i que es cogui la maizena (tasteu-ho en cru i quan estigui cuit per notar la diferència). Si han quedat grumolls, triturem i passem per un colador.
  • Coem els embolcalls de bruixa al forn a 180º uns 10 minuts (o 3 minuts al microones) i servim acompanyat de la salsa.

Deixeu-me confessar que aquest plat de la bruixa va ser una mica caòtic, però també era el primer dia…..

Pa de berenar

Ingredients

3 ous

150 gr. de sucre

130 gr. de mantega

200 gr. de farina

1 sobre de llevat en pols, químic

Un pessic de sal

Una culleradeta de canyella

Sucre glas

Elaboració de la recepta

Batem els ous amb el sucre fins augmentar el volum i que agafin un color blanquet. Afegim la mantega a temperatura ambient. Barregem els ingredients i hi afegim la farina, el llevat, la sal i la canyella. Ara, ho mesclem tot barrejant poquet.

Engreixem un motlle i hi posem la massa. Coem el forn, a 180ºC, durant 30 minuts.

Acabem amb sucre glas

Aquestes postres les varem fer amb nens de P3

Quiche lorraine de bacon, xampinyó i orenga

Ingredients

Per la massa

250 gr. de farina

125 gr. de mantega

1 ou

llevat en pols

Pel farcit

200 ml de nata líquida

100 gr. de llet

4 ous

50 gr. De bacon

100 gr. de xampinyons

100 gr. de formatge emmental

Sal i pebre

Elaboració

Barregem tots els ingredients de la massa i els amassem fins aconseguir una pasta fina i llisa.

Estirem la massa i la disposem en un motlle prèviament engreixat i enfarinat.

Tallem els xampinyons nets menuts. Tallem el bacon a dauets.

En un recipient gran, deixatem els ous i els barregem amb la nata líquida, la llet, el formatge, la sal i el pebre.

Farcim el motlle amb els xampinyons i el bacon. Hi vessem la barreja de nata, llet i ous. Coem el conjunt, al forn, a 160ºC, durant vint minuts.

Galetes

500 gr. de farina

250 gr. de mantega

150 gr. de sucre en pols

1 ou

Un polsim de llevat en pols

Un polsim de canyella

Gotes de xocolata

Fruita seca

COM ES FAN

Posem la farina sobre la taula, afegim la mantega a dauets petits i anem barrejant amb les mans, com si ens les freguéssim, fent engrunes. Posem el sucre en pols i la canyella i barregem.

Ara fem un volcà i, a dins, hi posem l’ou i una mica d’aigua. Amassem fins aconseguir una pasta compacta, que no se’ns enganxi i sigui fàcil de treballar. Afegim les gotes de xocolata i tornem a amassar.

Estirem la massa amb el corró, fem les formes que vulguem, col·loquem la fruita seca i les anem posant en una safata protegida amb paper de forn

Enfornem deu minuts a 180ºC. Un cop fredes, ja les podrem menjar.

Rodó de pollastre amb paté i dàtils

Ingredients per a un grup de 15 nens

8 pits de pollastre filetejats

500 gr. De paté de porc o d’ànec

25 dàtils

Sal

Per la salsa de mel i soja

300 gr. De mel

200 ml de salsa de soja

Estris per a un grup de 15 nens

1 microones

Plàstic film

8 cassoletes

8 culleres de fusta

Ganivets de taula

Elaboració de la recepta

Salpebrem els pits de pollastre.

Tallem un tros de plàstic film i l’estirem. Posem una làmina de pollastre a sobre, una capa de paté i uns trossos de dàtils. Emboliquem amb el plàstic film, com si fossin caramels i els coem al microones, durant dos minuts. Esperem que es refredin i els tallem

Fem la salsa. Escalfem la soja i hi afegim la mel. Acompanyem els rotllets amb la salsa de mel i soja.

En aquesta recepta també varem patir una miqueta….

Pessic de pastanaga

2 pastanagues

100 ml d’oli

4 ous

200 gr. De farina

150 gr. De sucre

Mig sobre de llevat

Ratllem la pastanaga.

Barregem els ous amb el sucre. Afegim l’oli. Tornem a barrejar. Hi afegim la pastanaga ratllada, la farina i el llevat. Batem bé.

Engreixem i enfarinem un motlle. Aboquem la barreja del pa de pessic i ho enfornem mitja hora, a 180ºC.

Un cop fred, ho podrem menjar.

Crema de llimona

Ingredients

Una llauna de llet condensada de 400 gr.

2 llimones

200 gr. De nata per muntar, del 35% de greix mínim

1 paquet de melindros.

4 maduixes

groselles

Elaboració de la recepta

Fem el suc de les llimones.

Barregem el suc amb la llet condensada. Afegim la nata muntada, amb molt de compte de que no s’abaixi, fins aconseguir una barreja homogènia.

En un motlle posem una base de melindros. A sobre la crema de llimona. Acabem amb maduixes talladetes i groselles.

Guardem a la nevera fins que ho mengem.

Coca de recapte a la nostra manera

Ingredients

1 carbassó

2 tomàquets madurs

50 gr. De pernil dolç

50 gr. De formatge cremós ratllat

Oli d’oliva

Sal

Per la coca

300 gr. de farina

100 ml d’aigua

100 ml d’oli d’oliva

1 pastilla de 20 gr. De llevat fresc

Sal

Elaboració de la recepta

Comencem fent la coca. Escalfem una mica l’aigua i hi dissolem el llevat. Afegim l’oli, barregem i, finalment, la farina i la sal. Amassem fins aconseguir que estigui tot ben integrat. Deixem reposar en un lloc fresc.

Tallem el carbassó i els tomàquets. Tallem menut el pernil dolç.

Posem una base de tomàquet, a sobre el carbassó, un polsim de sal i un raig d’oli i coem al forn durant vint minuts. Traiem la coca, afegim el pernil i el formatge i tornem a coure uns cinc minuts més. Mengem la coca ben calentona.

Llegir-ne més
16 juliol 2010

D'esclaus, monges i clausures

Quan em pregunten a què em dedico, i els dic que tinc un restaurant, automàticament el comentari és: —Buf, això és molt esclau!

També m’ho deia el meu pare. Quan era petita, el meu pare em preguntava: ‘I, de gran, què vols ser?’ I jo li contestava que volia ser bombera, mestra o ballarina. El meu pare em replicava que no, que el què jo de gran havia de ser CLIENTA. ¿?¿?¿?¿?¿?

Per descomptat mai no vaig entendre quin era aquest ofici, el de clienta, però com fèiem molts nens de la meva edat, callàvem i crèiem. Els pares ho sabien tot, tot i tot, i entre tanta saviesa, esta clar que sabien exactament quin futur et convenia. I si el meu pare deia que de gran havia de ser clienta, doncs jo seria clienta i punt. Ja tindria temps d’esbrinar a quina universitat impartien cursos d’aquest enigmàtic ofici.

Van passar els anys i va arribar el dia d’anar a la universitat. Vaig buscar amb fermesa i energia on s’estudiava la carrera de clienta (vaig buscar amb totes les possibles denominacions: clientèlia, clienting, clientegia, clientina), i desanimada em vaig adreçar al meu pare:

—Atès que no he sabut trobar on s’estudia ser clienta, he decidit que faré ‘arts escèniques’.

Alça Manela! Aquí, sí que vam xocar amb el meu pare. Van esclatar una mena de focs artificials.

—I fent teiatru creus que podràs ser clienta??????? — cridava el meu pare, encès com si estigués representant els pastorets, en el paper de Llucifer (veient-lo, vaig pensar que havia errat en la seva professió, quina força interpretativa! Brodava ben bé el paper! Li ho volia dir… Que el seu món era el treiatu! Però alguna cosa em deia que no era el moment adequat…)

—Faràs dret— va dir, mentre jo estava dreta com un pal, sense ni tan sols a tenir dret a pensar.  —Les professions liberals permeten tenir diner de butxaca i anar als restaurants a l’hora dels clients, de la gent normal. Les professions lliberals permeten ser clienta.

Vaja! Aquest era l’entrellat. Per ser clienta havia d’estudiar dret, o qualsevol professió lliberal.

Vaig començar dret i, a quart, vaig anar de dret a la cuina.

El meu pare em va plànyer i em va dir: —Nena, tu no saps què és això. Aquest ofici és molt esclau.

I a partir d’aquell moment, he estat esclava del comentari… Però en cap cas, del restaurant, que m’ha donat una llibertat immensa.

La Paquita i la Lolita de l’Hispània diuen que són com monges de clausura, perquè certament un restaurant no et permet sortir gaire a prendre la fresca, però sí que és una alenada d’aire fresc cada dia. Les monges tenen una rica vida interior, i nosaltres la vida la fem a dins, però és un dins ple de retalls de fora. Som una gran recepció. Proveïdors, amics, clients, coneguts i saludats ens porten ‘l’exterior’ a domicili. Ens expliquen què fan al cinema, els paisatges exòtics dels seus viatges, la darrera obra de teatre i la botiga que acaben d’obrir a la vorera del davant (és que no hem tingut temps de creuar el carrer i encara no l’hem vist…).

Som unes monges de clausura que vivim intensament: anem a dormir tard, no callem mai, mengem filet (tant com podem) i bevem xampany (tan sovint com podem)… També resem, tot i que les nostres pregàries van adreçades al nostre senyor llobarro, perquè es cogui al punt, o al nostre senyor pa de pessic, perquè pugi i no faci fallida.

I molt de tant en tant, ens escapem a dinar o a sopar (sense patir ni un remordiment ni haver-ho de confessar a ningú) i, aquell dia, coets!

L’altra dia vaig anar a dinar, a un restaurant enganxat a la Boqueria, a la plaça de les pageses, la plaça de Sant Galdric. Ara es porten els restaurants clandestins, és la última moda, i Au Port de la Lune és clandestí per pebrots. Li han clausurat el restaurant. Imagina! Esclau i clausurat! Aquest petit local ho té tot! Però en contra de tot pronòstic administratiu, en Guy continua donant dinars, sempre que entris trucant el timbre per la porta de l’edifici, és a dir, per la porta del veïnat. Truques a un timbre vermell, t’obren i puges per unes escales atrotinades a una petita sala (de casa), encantadora, amb cadires velles i taules de fusta.

Gastronomia i 'bonheur'
Gastronomia i 'bonheur'

Vam dinar al balcó. El quadre que tenia al costat tenia colors, olors, so i moviment: eren les pageses de la plaça. L’airet del carrer suplia els cruels aires condicionats i les cambreres explicaven els plats del dia: tres ostres, una amanida de paté de campagne, una hamburguesa de brau o un pastís de nabius. Tot era fantàstic, fàcil, còmode, bonic i bo. Però sobretot, l’airet de fora, seure en una taula, parlar sense presses, beure un bon vi i veure un paisatge deliciós, ple de vida, em van fer combregar amb Au Port de la Lune.

Tenir un restaurant és un esclavatge? Tenir un restaurant t’allibera d’haver de divertir-te per obligació, d’haver d’anar de revetlla i de cap d’any, de tots els compromisos i d’allò que no et ve de gust. Tenir un restaurant t’ensenya a gaudir d’allò que els entesos consideren que és la FELICITAT: els petits plaers. Que més vols! Tenir un restaurant t’allibera i et fa feliç.

Anar a Au Port de la Lune va ser un petit plaer que em va fer immensament feliç… I lliure! I, a més, aquell dia vaig ser clienta!

Ho veus, pare? Es pot fer tot, si ho vols.

Llegir-ne més
14 juliol 2010

Tennis, paella, natació, mongetes bullides

L'Ada, tennista
L'Ada, tennista

Sóc de les entusiastes de l’esport. M’agrada i m’hi dedico, vull dir que en faig tot sovint.

Alterno, el tenis i la natació. El tennis, és clar, sempre que trobo contrincant.

L’altre dia, mentre feia les 100 piscines de rigor, que mira que és avorrit, tenint en compte la invariabilitat del paisatge impertèrrit –una línia blava-, donava voltes (a la piscina i al cervell) i per fi vaig entendre perquè m’agrada tant fer esport… Coi!, és igual que cuinar!!! Ara!

Fer natació és com bullir unes mongetes tendres. O saps nedar o no en saps; o saps bullir unes mongetes tendres o no en saps. No hi ha volta de full (o de piscina). Amb petitíssimes variacions, les mongetes tendres i les braçades sempre surten igual. Nedar i bullir és qüestió de temps, es mesura per temps, no per la perícia o els resultats. Quanta estona has nedat? Mitja hora, una hora….Quanta estona has bullit les mongetes? Deu minuts, vint? Ningú no comentarà com de bé nedes (entre d’altres raons, perquè ningú no et mira quan nedes), i pocs comentaran com de bé fas les mongetes tendres.

Nedes individualment i si mai estàs sol/a a casa, és molt probable que bullis unes mongetes tendres. És poc probable que quan tens convidats, quan vols compartir un àpat, ofereixis unes senzilles (i boníssimes) mongetes tendres bullides.

En canvi, el tennis és ben bé com fer una paella. Hi ha gradacions. Quan comences a jugar  quan comences a fer paelles no en tens ni idea, tot queda covat, o cru, tampoc no toques pilota. A poc a poc vas aprenent a fer la paella i alguns cops de raqueta fan entrar la pilota dins les línees de joc. Però no saps perquè, quan creus que més o menys domines l’art de fer paella, va i tens un dia estrany i no hi ha res que surti, la paella ha quedat sense color, ni gust. I t’exclames a tu mateix: No ho entenc, si estic com sempre! Però no, no funciona.  Amb el tennis passa exactament igual, no saps perquè però un dia les pilotes et fan la guitza, ben bé com si tinguessin vida pròpia, no volen ni acostar-se a la raqueta.

Pot ser que tinguis un dia fluix, però pot ser la manca d’entrenament. L’entrenament en tennis i en paelles és fonamental, si fa masses dies que no cuines paella és molt probable que el resultat sigui un nyap.  Podries pensar que el nyap no sortirà de casa, que ningú se n’adonarà., i no passaràs vergonya. Això és totalment impossible, perquè la paella i el tennis, a diferència de les mongetes bullides és coral, vull dir que no et faràs una paella per a tu sol ni jugues a tennis sol (impossible, està clar!), et calen com a mínim dues persones i (recomano) màxim quatre. Paella i tennis per a vint són un molt previsible fracàs.

El vestuari, la roba adequada, corrobora les meves teories. Puges a la piscina amb barnús i sabatilles. Pots arribar a bullir unes mongetes tendres amb barnús i sabatilles, però per fer una paella és imprescindible pantalons curts i una gorra, el mateix vestuari que per jugar a tennis.

Cal motivació per a bullir unes mongetes? Doncs, la veritat, no gaire. Per nedar cal força de voluntat i per jugar a tennis cal  motivació, per intentar guanyar al contrincant. També cal motivació per fer una bona paella, motivació per fer-la millor que la darrera vegada o millor que la sogra. Una paella sense motivació acaba sent una paella sense emoció… I això es nota. Per fer paelles i jugar a tennis cal estar motivat, cal compartir els resultats i comentar els jocs.

I la competició? A les paelles i al tennis sempre hi ha competició. Els competidors són la sogra, l’amic o la parella. Ells són els Sánchez Vicario de la paella i tu, que no hi arribaràs mai, t’hi vols acostar.

I el contrincant? A vegades és amic -i sempre t’afalaga el joc, tot i haver fet uns cops desastrosos- i a vegades és contrincant de veritat, de campionat. A les paelles és exactament igual. Hi ha dies que són amics -i la troben sempre bona- i a vegades són clients -i sempre hi troben un però.

Doncs sí, ara ho entenc. M’agrada més el tennis que la natació, perquè m’agrada més el repte de cuinar una paella que de bullir unes mongetes, tot i que a vegades a la paella hi poso unes mongetetes tendres que sense elles, la paella, no tindria ni la meitat de gràcia ni la meitat de gust.

Paella Parellada

400 gr d’arròs bomba

100 gr de pollastre a dauets

100 gr de salsitxes

12 gambes

10 musclos

100 gr de calamars nets i tallats

100 gr. de rap a dauets

8 carxofes

1 ceba

1 pebrot verd

1 tomàquet

Una mica de sucre

Sal

Per el fumet

400 gr. de peix de roca

Els caps de les gambes

Una ceba

Un porro

1 tomàquet

1 pastanaga

3 grans d’all

1 tronc d’api

Oli d’oliva

Per la picada:

Uns brins de safrà

2 alls

Un grapat d’avellanes

Mig got de vi blanc

Netegem el peix de roca. El sofregim en una olla juntament amb els caps i les pells de les gambes, amb un raig d’oli fins que agafi color, afegim les verdures tallades: ceba, porro, pastanaga, tomàquet, api i all. Donem un parell de voltes, abaixem el foc i deixem coure una bona estona. Serà el moment de cobrir d’aigua i deixar bullir durant una mitja hora.

Netegem la carn, el peix i el marisc. En la paella on realitzarem tot el procés, amb una mica d’oli, enrossim el pollastre i la salsitxa, salem i l’enretirem.

Abaixem el foc i sofregim la ceba picada, el pebrot picat i quan agafi el to desitjat, afegim el tomàquet ratllat, un polsim de sucre i deixem coure una estoneta més, o fins que el tomàquet passi a tenir color de confitura.

Netegem les carxofes i les tallem a quarts, les afegim a la paella. Quan tot agafi temperatura, vessem la carn, el peix, els calamars i l’arròs. Apugem el foc i fem que l’arròs es rosteixi. Afegim una mesura de brou per cada mesura d’arròs i quan el brou comenci a moure’s, abaixem el foc, salem i sense moure la paella fem coure 15 minuts.

Fem la picada i la vessem a la paella i fem coure uns cinc minuts. Afegim les gambes, deixem reposar cinc minuts i ja tindrem la paella.

Llegir-ne més
12 juliol 2010

Suant la cansalada després de la manifestació

Som una nació!

Toca quan toca. Per exemple, són dos de tres de la tarda (o quarts de quinze) i, tinguis gana o no en tinguis, toca dinar.

Torno ara de la manifestació del 10 de juliol i toca parlar-ne.

Però, a veure, aquest no és un bloc de gastronomia? Sí, però toca parlar de la manifestació.

I em pregunto, què puc afegir a tot el què s’ha dit, es diu i es dirà? Res. Però toca parlar-ne.

Perquè tenim dret a decidir, toca parlar-ne. N’hem de parlar, encara que ens n’avorrim, de parlar-ne. TOCA.

Toca parlar-ne, tot i que no pugui dir-ne gaire cosa, perquè n’he sortit tocada….(en tots els sentits –literal i metafòric-). He sortit tocada –metafòricament– perquè m’he emocionat. No hi ha cosa més emocionant que viure en directe que sí, que som una nació, malmesa i amb pocs recursos, però, carai, som una nació, i n’estem convençuts.

N’he sortit tocada –literalment– perquè érem molts, moltíssims, més d’un milió, oi? I és clar, qui és el físic quàntic capaç d’encabir un milió i escaig de catalans (de totes mides i condicions) en un perímetre tan petitonet. Ja ho diuen ja, que en el pot petit hi ha la bona confitura, i sí, érem els millors, però el pot era petit i, carai, ens tocàvem… I suàvem… Suàvem la cansalada. Que es noti que som catalans! I com catalans exemplars, som del món del porc –de la cansalada i de la botifarra (no ho confongueu amb els botiflers, no)- i per això suem la cansalada. El milió de catalans (que viuen i treballen a Catalunya) que ens vàrem trobar a Passeig de Gràcia/Diagonal per passar la tarda del dissabte 10 de juliol vàrem, sobretot, compartir tocaments i rauxa, en forma de suor incontrolada. I això és el què passa, que l’emoció, els tocaments i la suor uneixen, ens dissolen en una mena d’abraçada càlida i intensa que es transforma en una nació.

Ara ho veig clar, però quan era allà al mig, amb aquella suor compartida, tan maca, tan catalana, pensava: als catalans, tot i portar la botiga a la sang, no se’ns ha acudit de muntar una mena de xiringuitos!? (ep! L’Albert Pla diu que s’hauria de normalitzar la paraula, i jo dic que s’hauria de normalitzar “pensar” sempre en un petit negoci cada vegada que hi hagi ocasió). Uns xiringuitos ben dissenyats per l’ocasió, de dos colors, vermell i groc (i així poder-los usar, també, el diumenge en el cas que la Roja guanyi el Mundial –ui, que perdo un parell d’amics dient això!-).

Per ser coherents amb la densitat de catalans per centímetre quadrat, hi vendríem sardines en escabetx, i per ser coherents amb la temperatura hi vendríem begudes fresques. I per ser coherents amb els colors, hauríem de servir begudes vermelles i grogues. A veure… Quines begudes hi vendríem? Potser un gaspatxo ben fresquet i un rebujito????

LES MEVES SARDINES EN ESCABETX

  • 1 kg de sardines
  • 1 cabeça d’alls
  • 1 gotet de vinagre
  • 1 gotet d’oli d’oliva arbequina
  • farina
  • pebre vermell
  • farigola
  • llorer
  • sal

Salpebrem les sardines i les enfarinem. Les fregim en una paella amb força oli, no massa perquè no quedin eixutes. Les anem col·locant en una safata fonda (tipus pírex). A la mateixa paella, fregim els alls tallats, quan agafin color, apaguem el foc i hi afegim el vinagre, vigilant que pot esquitxar. Hi posem també la fulla de llorer i la farigola. Fem coure un parell de minuts. Hi posem el pebre vermell i ho tirem damunt de les sardines. Deixem reposar un parell de dies abans de menjar-ho.

Llegir-ne més
7 juliol 2010

Planxa, boles i cireres

És un d’aquests dies del pont de sant Joan. Calor, sol, buidor, a la ciutat. Tothom és de voleio, i jo treballant a Barcelona.

Ep! No em molesta. Al contrari, m’agrada moltíssim moure’m amb total llibertat per la ciutat, sense cues i amb la sensació de tenir tot el temps per a mi. De fet, per a mi, fer vacances no és marxar a un poble o a un país ple de gent fent vacances. Per a mi, fer vacances és que els altres, la resta de la humanitat, en facin, marxin i quedar-me tranquil·líssima a la ciutat, gaudint de tots els serveis per a, pràcticament, mi sola.

Però, de tant en tant, em ve com una mena de melangia i penso, ostres, tothom de vacances i jo aquí. En aquests moments vull emular que sóc de vacances, sense moure’m del barri. Vull fer una cosa diferent, nova.

De cop i volta recordo que la meva amiga, l’Eva Moreno – l’artífex del Tuppersex -, em va regalar fa uns dies, bastants dies de fet, unes boles xineses. Ui, que bé, és el moment d’estrenar-les. I me les col·loco. Em moro de ganes de descobrir les sensacions que m’han assegurat que les boles en qüestió em proporcionaran.

Feinejo per casa, endreço, m’oblido totalment de les boles xineses, netejo i planxo…..i, patapam, la planxa defalleix, morta, finito, s’acabó lo que se daba. Aprofito que és dissabte, i tot i que no hi ha ni una ànima a la ciutat, les botigues són obertes.

Cap a la Illa a comprar una planxa, de pas, també compro un Don Limpio Baño i de camí a la caixa, per pagar, veig unes cireres, vermelles, esclatants, rodones, molsudes, brillants… Mmmmhhhhh. No puc suportar-ho, és superior a mi, no sé què em passa, les cireres em dominen. Compro les cireres i com si m’hagués  agafat el mono sec en el primer banc que trobo, deixo la planxa i el Don Limpio Baño escampats per terra i menjo, llepo, rosego, gaudeixo, em taco la camiseta, i acabo mig quilo de cireres, tota sola. Els pocs vianants em miren una mica de reüll. Vés a saber què pensen i vés a saber quina cara faig. Tant m’és. Només tinc ulls, boca i cervell per a les cireres. Quin gust…!

Torno a casa, satisfeta i feliç. I em pregunto, què m’ha passat? No havia experimentat mai una sensació així amb unes cireres. Bé, m’agraden molt, cert, però no m’embogeixen d’aquesta manera. Són les millors cireres que mai he menjat a la vida, les més sensuals, les més excitants, les més addictives.

Arribo a casa i, és clar, tanta cirera em fa anar al lavabo…..i, ai las! Les boles xineses!!! Me n’havia oblidat completament. Ara ho entenc…..les cireres…..les boles… L’excitació.

Sense cap mena de dubte, el millor complement per a les cireres són les boles xineses, ni xocolata, ni nata, ni crema, ni neules…..boles xineses.

P.D.- He patit indecisió a l’hora de publicar aquest post que podríem considerar “pujat de to”. M’ha influït la lectura de l’entrevista a la directora de cinema Laura Maña sobre la seva nova pel·lícula La vida empieza hoy.

La Laura afirma que venim d’una educació que no ens permet parlar, actuar ni gaudir del sexe amb llibertat i naturalitat. El considerem pecat, perquè ens produeix plaer.  Una de les respostes de la Laura fa així: “El sexo sigue siendo un tabú a todas las edades. Cuando eres joven no te dejan los padres y cuando eres viejo no te dejan los hijos…”

Només parlant amb naturalitat de sexe ens traurem aquesta llastra antiga de sobre i en gaudirem plenament. De fet, parlem del plaer de menjar unes cireres, no? I perquè no parlem tranquil·lament del plaer absolut i total que proporciona el massatge incessant d’unes boles xineses mentre compres una planxa i menges unes cireres en un banc al bell mig de Barcelona?

Doncs sí. Les cireres (+ les boles xineses) em van despertar unes sensacions que mai no havia experimentat. La Laura Mañá m’ha animat a explicar-vos-ho.

Ara bé, espero que els meus fills no llegeixin aquest post… (cuando eres viejo no te dejan los hijos).

Llegir-ne més
5 juliol 2010

Amistat eterna

Als 40 ens agafen les corredisses.

Sembla que ho hem de fer tot ja, perquè sinó no tindrem temps. No som a temps de començar i ja hem arribat tard per millorar. El temps es transforma en un monstre que es va fent gran i gran i se’ns engolirà si no el posem a dieta.

Hem passat de ser iogurcitos a iogurt a punt de caducar, que hem de córrer a menjar perquè sinó l’haurem de llençar. La vida ens ha passat volant, tantes coses com hem fet. I ara ens agafa el neguit de recuperar. De cop i volta, la safata d’entrada del correu electrònic s’omple de convocatòries de sopars de les classes dels col·les on vas fer l’EGB, el BUP i el COU. Les retrobades no són per veure a aquella noia amb qui no havies intercanviat una sola paraula en tot el curs, sinó que són una excusa per intentar repescar la infància amb millor nota. Érem petits i no ho vàrem aprofitar, ara volem tornar-nos a trobar en aquell decorat, amb els mateixos actors per interpretar millor el paper. Mires al noi que t’agradava tant, i penses perquè carai vas passar nits amb blanc si total és un mindundi? I, a més, ara li ho dius a la cara: – saps que anava boja per tu? – Potser t’hi acabes embolicant i corrobores que no dormir tota una nit somicant per ell va ser una autèntica bestiesa. Tema arreglat i acabat.

Les trobades amb els de la classe són només el tret de sortida d’un calendari farcit de sopars posteriors, perquè amb un sopar coral no pots acabar d’explicar tots els detalls que separen els vint anys entre el dia de final de curs i la trobada d’ex-alumnes.

Quedes amb les amigues de bàsquet, amb els de les excursions, amb els profes més propers, amb les de l’altra classe que et feies més, amb aquells que has anat veient de tant en tant i culmines amb el sopar de les “íntimes”, les més amigues, les que et vas jurar amistat eterna i vas oblidar el jurament el mateix dia que vas començar en el col·le nou.

Doncs sí, l’altra nit vaig quedar amb les íntimes, les cinc amigues que en diem de tota la vida, quan resulta que hem passat mitja vida literal (20 anys) sense ni tan sols felicitar-nos l’aniversari – que ja és ben poca cosa, tenint en compte que només fem anys un cop l’any.


Us estalviaré els detalls, perquè són íntims, com les amigues, però la veritat és que entre les cinc ens uneix una mena de cordó umbilical, un vincle curiós i estrany, que genera una complicitat difícil de racionalitzar. La Montse ens convida a sopar a casa seva, viu en una preciosa casa a la Garriga, enmig de la natura, té un hort, tres gallines, es fa el pa i la cuina és el centre de la casa. La Montse no treballa fora de casa i la seva quotidianitat, estil de vida Amish, no pot estar més allunyada de la meva.

Copa de vi, olives, barbacoa, taula parada al porxo, pa acabat d’enfornar i confidències. Anècdotes de la família de l’Ester, confessions de la Roser, riures de la Montse, safarejos sense aturador i consells gratuïts per a la Mercè que s’acaba de separar omplen quatre hores en un quatre i no res.


Què ens enduem a casa, més enllà d’una bona turca? Una sensació de que no ens queda ni un gram del què érem quan anàvem a l’escola, però que hi ha bona peça al teler, que som amigues per sempre i que ens ho podem explicar tot, tot i tot; i, encara més, que ens ho volem explicar tot, tot i tot.

L’endemà, enmig del núvol de la ressaca i morta de son, recordo les converses, barrejades amb la botifarra de la Garriga, les broquetes de verdures a la graella, el pa enorme i el Tionio. Esmorzo un iogurt a punt de caducar i penso que és fantàstic fer-se gran i enyorar. Ara mateix, enyoro el romesco que acompanyava la botifarra negra i, saps que et dic, organitzaré un sopar amb les meves amigues íntimes perquè no vam tenir temps de parlar de plans futurs, de noves propostes vitals i d’endegar projectes. A més vull cuinar un cuscús de coliflor amb verdures i, la veritat, necessito gent amiga que el tasti……

Llegir-ne més
1 juliol 2010

Bon humor i bons aliments

Són les dues fites, la base d’una vida plena.

Es ben cert que la base de tot plegat és la salut i que sense bons aliments és molt difícil tenir salut. Cert, però trist. Sí. Perquè la salut és fonamental, però i l’amor? I l’humor? I la literatura? I Port Aventura? Vull dir que sí, que les coses importants les hem de tenir garantides, però si no les amanim amb el què ens fa vibrar, per molt insignificant i poc intel·lectualment elevat que pugui semblar, estarem vius, cert, però estarem buits.

Per tant, jo practico la salut i els bons aliments, però sobretot, sobretot, procuro recordar de posar en pràctica el bon humor. I no és fàcil, perquè sovint me n’oblido de que per a una vida plena cal tenir bon humor. Capficada en una mena de nus vital-laboral-familiar, passo setmanes sense riure, sense fer aquelles riallotes, que en castellà en diuen “carcajadas”, que és una paraula molt més adequada pel que vull expressar. Aquells riures francs, amples, grans, exagerats, convulsos, generosos i que quan aconsegueixes aturar-los, t’estàs mitja hora sospirant del cansament físic que t’han provocat. Són riures terapèutics, que haurien de ser d’obligat compliment, haurien de ser prescrits pels metges: una riallota cada setmana, a primera hora del matí, després d’esmorzar.

Doncs això. Feia un parell de setmanes que no reia i ni tan sols me n’havia adonat. A la cuina, amb en Joan, el cuiner, estàvem en ple procés d’elaborar bons aliments: una mena d’amanida fresca de papaia, tomàquet i cogombre. Tots dos, un al costat de l’altre, al davant d’una fusta de tallar, amb un gros ganivet, tris tras, tras tris, zip zip, pelant tomàquets, pelant cogombres. Feia una mitja hora que no aixecava el cap de la taula de tallar, concentrada en els minúsculs daus de cogombre, en els menuts quadrats de tomàquet. I de cop i volta, aixeco el cap, miro a en Joan i esclato a riure, una gran rialla, enorme, immensa.

Suposo que esteu intrigats en saber el motiu de la rialla, què va generar aquest canvi d’actitud: de la concentració en un tomàquet al sacseig hormonal i muscular de la rialla descontrolada. El motiu va ser en Joan. Vaig poder-ne fer una foto. Aquí el teniu amb la malla que protegeix la papaia encasquetada en plena testa, a mode de barret de cuiner. Sensacional.

Ric i m’entristeixo alhora, perquè detecto que no practico el bon humor tant com em caldria. Em prometo practicar el bon humor tant sovint com pugui, riure molt i de tot, i no només perquè em convé, sinó perquè també convé a la meva cuina. D’aquest moment de joia en va sortir la millor amanida de cogombre, papaia, tomàquet i llagostins de la meva vida. El punt àcid, untuós i dolç de la vinagreta era un reflex, un mirall del meu estat d’ànim del moment.

El bon humor garanteix bons aliments.

Méli-mélo de papaia i tomàquet

8 cues de llagostí bullits

1 Papaia

2 Tomàquets

1 cogombre

Un paquet de germinats d’alfals

50 ml d’oli de llavor de raïm

Un rajolí de vinagre de Xerès

Sal, pebre

Piquem els llagostins. Pelem la papaia, retirem el “caviar” i la piquem. Obrim el cogombre, longitudinalment, traiem les llavors i el tallem a dauets.

Pelem el tomàquet, el tallem a quarts i el piquem a dauets. Barregem la papaia amb el tomàquet i el cogombre, amanim amb oli de llavor de raïm, vinagre de Xerès, sal i pebre. Muntem el méli-mélo en un motlle. A la base posem el tomàquet, el cogombre i la papaia, i a sobre els llagostins

Acabem amb germinat d’alfals.

Llegir-ne més
29 juny 2010

Camarero… ¡Una de medusas!

Ja feia temps que em rondava pel cap. Semblava que m’hagués xuclat el cervell la idea de tastar les meduses. Havia escoltat a grans cuiners parlar sobre les excel·lències d’aquest animal que envaeix les nostres costes i ens atabala els plàcids estius.

Volia tastar les meduses, però no trobava el moment ni l’excusa per donar el pas. No sóc de les que menjo en solitari, m’agrada compartir, i ni la meva família ni els meus amics demostraven cap entusiasme vers la meva proposta.

Però, com sempre que se’m fica una cosa al cap, vaig trobar la manera d’arribar a casa un dia amb un paquet de meduses.

El motiu que va precipitar la idea de les meduses a la meva nevera va ser un article, vull dir que vaig haver d’escriure un article sobre la comestibilitat de les meduses. Per suposat, em vaig documentar, però quan entra en joc la cuina i el gust, no hi ha documents ni informació que valgui, només té validesa el procés pràctic, és a dir, cuinar i tastar allò del què has de parlar.

I així va ser. Vaig anar a la botiga de productes asiàtics i la sorpresa va ser majúscula, perquè de meduses no n’hi ha una, n’hi ha moltes varietats, se’n comercialitzen certes parts i, a més, les pots trobar de diferents maneres en els comerços.

Sembla ser que les meduses mediterrànies són les més apreciades gastronòmicament, per sobre de totes, la varietat “ou ferrat”. Per altra banda, posats a triar, millor menjar el nucli central i deixar l’umbrella pels novells, els que se n’assabenten a darrera hora de les delicadeses; els que baden, en definitiva.

Als comerços asiàtics, les podem trobar fresques, crues i, fins i tot, vives. Sembla ser que els asiàtics les prefereixen vives i coleando. Ara bé, si mai les pesqueu, sapigueu que abans de menjar-les, hem de neutralitzar el seu poder urticant, de fet allò que ens molesta tant. Les posarem un parell d’hores en aigua i vinagre, i tot resolt. Després les “enviarem al cel” escaldant-les en aigua bullint. O sigui, mètode marisc. Un cop escaldades, podrem procedir al seu amaniment.

En les botigues de casa nostra no les trobarem ni crues ni vives, sinó assecades o en conserva. En conserva vol dir que ja venen escaldades, i les conserven en una barreja d’aigua i sal. A casa les esbandirem i ja las podrem fer servir, des de posar-les a l’amanida (que és el què vaig fer jo) com fer-ne un arròs.

Les meduses assecades s’han de tractar com qualsevol aliment assecat, les hem de posar en aigua per rehidratar-les durant unes hores, unes dotze, per exemple. I, després, escaldar-les i patatam patatim, tota la resta.

Les meduses són cartilaginoses, no tenen gens de gelatina i tenen un gust molt suau, com de marisc, però lluny del marisc. Me n’havien cantat excel·lències, però la meva experiència ha estat un pèl decebedora. Les he posat en una amanida, amb mandarina, arròs salvatge, oli de festucs, sèsam torrat, espècies variades i uns espinacs tendres.

La rebuda a taula ha estat entusiasta, però no hem anat més enllà de tastar-les. L’amanida de meduses ha quedat com una anècdota familiar…..El què no saben és que tornaré a atacar… I estic pensant en un arròs caldós de meduses…

Estic convençuda que la textura lligarà molt més amb un arròs calentó, amorosit amb un sofregit, que no amb la duresa i la nuesa de l’amanida, que ni la caloreta l’acompanya.

Anirem investigant i tastant fins trobar aquella recepta que li escaigui. Bé, una primera experiència, interessant perquè li hem perdut la por i l’angúnia al bitxo en qüestió, però el balanç posterior és que hem de millorar la recepta.

Ara….qui ens ho havia de dir a nosaltres que acabaríem menjant meduses! N’estic segura que d’aquí uns anys combinarem les meduses amb les mandonguilles i les patates braves i que en el bar de la cantonada escoltarem amb veu forta, alta i decidida:

Camarero… ¡¡¡¡¡Una de medusas!!!!!

Em moro de ganes de saber amb quina cançó rimarà en Reina les meduses…!

Llegir-ne més
25 juny 2010

Reivindicant Pep Salsetes

10_blog_pep salsetes.jpg

Estic reivindicativa avui, tinc ganes de reivindicar alguna cosa, i posats, prefereixo reivindicar una cosa viva i, per reblar el clau, m’agradaria que fos una cosa viva amb la que em pugui comunicar. Així, de passada, podem discutir o debatre amb la cosa viva que em pugui comunicar sobre la idoneïtat o no de la reivindicació en qüestió. Cosa + viva + diàleg = persona A més, el meu subjecte reivindicat ha de tenir alguna connexió amb el meu univers, amb la gastronomia.

Penso, i penso, i penso en QUI puc reivindicar…..i tot em porta a un nom d’una gran persona – voluminosa – d’enorme barba i immensa humanitat: en PEP SALSETES.

La trajectòria vital d’en Pep va tan íntimament lligada a la cuina que és argument suficient com per suplantar el seu cognom real. En Josep Sabater sap que el nom no fa la cosa, però se sent més còmode entre salsetes i olles que entre armaris i sabates. I així, tal qual, un dia es va llevar i va decidir que el Sabater “a sus sapatos” i les Salsetes al seu llinatge. En Pep Salsetes diu que li ha arribat l’hora de la jubilació, però deu minuts més tard de dir-ho, se n’ha oblidat i comença a posar en marxa un nou projecte amb temàtica alimentària.

En Pep ha fet de tot en la gastronomia: ha estat cuiner d’un restaurant, ha escrit llibres de cuina, ha fet recerca en la història de la gastronomia, fa de pagès, té un hort, fa de coquesa, cuina en festes populars – per menys de 1000 no s’hi posa – i dinamitza tot allò que uneix la panxa a la terra, com si es tractés d’un fil umbilical.

La seva vida està arrelada al Vallès, i la seva obsessió és recuperar les llavors d’hortalisses de la comarca, fer-les tastar, seduir al públic i regenerar la producció de les varietats autòctones, antigues i de gran valor organolèptic i ecològic. Aquí el teniu en un tros de terra cedit per can Brugués, on en Pep ha plantat incipients llavors de tomàquets, albergínies i mongetes.

És una delícia escoltar-lo, perquè en sap un niu i gaudeix explicant-ho, trufant les històries amb detalls i anècdotes de tota mena, combinant-les amb coneixements i tècniques. Per a en Pep, la gastronomia és més enigmàtica que la màgia i així ho transmet. Amb la seva barba i la seva panxa, les seves històries em causen el mateix efecte relaxant que les que m’explicava el meu avi, calçat amb pantumfles.

Donant-li voltes i més voltes, com si els meus pensaments fossin una crema catalana, busco una definició que m’agradi per explicar qui és en PEP SALSETES. I com que no sóc capaç de verbalitzar que és, només se m’acut dir-vos que en Pep Salsetes és un arròs a la cassola: multitud d’ingredients saborosos que donen coherència a un plat. Cada ingredient d’en Salsetes té identitat pròpia, però el conjunt és sublim.

Si, definitivament, en Pep Salsetes és un arròs a la cassola, i cal reivindicar-lo de la mateixa manera que ho fem amb els plats de la nostra cuina, perquè els plats tradicionals i en Pep Salsetes són l’essència del nostre patrimoni culinari i cultural. No deixeu de tastar en Pep Salsetes, us quedarà un bon regust.

Llegir-ne més
23 juny 2010

Un vi d'alçada a les altures

DSC_0192.JPG

A l’estiu ve de gust prendre un vinet a les altures. Els hotels de luxe bé ho saben. Decoren els terrats i allà on abans s’estenien els llençols, ara hi trobem dry martinis i caipirinhes, que bevem mig ajaguts en sofàs blancs de disseny, envoltats de reproduccions d’escultures de la Illa de Pàsqua i de l’skyline de Barcelona

A l’estiu, aquests terrats s’omplen de gom a gom, però no vull parlar de terrats glamourosos d’hotel, perquè trobarem a la xarxa milions de posts sobre aquest tema.

Vull parlar d’altures, de copes i de glamour….d’una altra mena.

La meva amiga Virginie Tibau, nascuda en un celler i amb una dilatada vida al voltant de la vinya i les ampolles, organitza de tant en tant un selectíssim tast de vins. Selectíssim en tots els aspectes: els convidats, els vins i l’espai.

 Aquesta darrera setmana vaig tenir el gust de ser una de les convocades en el tast.

Comencem per l’espai; la Virginie organitza el tast a casa seva. Amb un gust exquisit, para la taula i prepara tots els elements necessaris perquè els vins es tastin amb comoditat. Tots tenim el nostre lloc assignat.

Els tasts són temàtics, aquell dia varem tastar vins de Madrid, bons i curiosos. Un dels assistents al tast deia: “ningú no podrà vendre vins de Madrid a Barcelona” (cert…..)

Em quedo tota tallada, perquè em temo que no estic a l’alçada de les circumstàncies. El meu veí de taula, el celebèrrim xocolater Enric Rovira, sembla molt concentrat en les aromes i els efluvis que exhalen les copes.

Miro de reüll als convocats i als rostres hi descobreixo interès, concentració, desimboltura i certa despreocupació.

Xiuxiuejo a l’oïda del meu veí de la dreta, en Darío Sirerol – un expert en essències aromàtiques, molt reconegut – ¿Què haig de fer? –

Em contesta que el primer que haig de fer és relaxar-me i després decidir quin és el què m’ha agradat més i quin menys.

Uau! És molt fàcil. Clar, em diu la Virginie, el més important per aquest grup de tast és descobrir el vi que ens agrada més, com un consumidor qualsevol. No volem esbrinar aromes, procedències i anyades. No és un joc d’endevinalles, és un tast per determinar quins són els vins que més plaer ens donen, deixant de banda els tecnicismes organolèptics.

Chapeau! Ara he topat amb un tast intel·ligent, envoltada de persones intel·ligents a l’alçada del pis de la Virginie, un àtic amb vistes espectaculars al Tibidabo.

L’autèntic glamour de prendre una copa a les altures.

Val a dir que el tast va ser divertidíssim i que varem acabar tard, gaudint d’un brie trufat i de les xocolates de l’Enric Rovira.

¿? Què preguntes..? Ah, si! Sobre els vins. És veritat que no n’he dit res. Eren bons, tots varem preferir el LICINIA 2007 (Baccus d’or. 24€), però el que més importa: va ser un vespre magnífic, varem gaudir del vi i, sobretot, de la companyia. Com ha de ser sempre que un vi intervé en una vetllada d’alçada a les altures.

Llegir-ne més