Tennis, paella, natació, mongetes bullides

ADA PARELLADA
14 juliol 2010

Tennis, paella, natació, mongetes bullides

L'Ada, tennista
L'Ada, tennista

Sóc de les entusiastes de l’esport. M’agrada i m’hi dedico, vull dir que en faig tot sovint.

Alterno, el tenis i la natació. El tennis, és clar, sempre que trobo contrincant.

L’altre dia, mentre feia les 100 piscines de rigor, que mira que és avorrit, tenint en compte la invariabilitat del paisatge impertèrrit –una línia blava-, donava voltes (a la piscina i al cervell) i per fi vaig entendre perquè m’agrada tant fer esport… Coi!, és igual que cuinar!!! Ara!

Fer natació és com bullir unes mongetes tendres. O saps nedar o no en saps; o saps bullir unes mongetes tendres o no en saps. No hi ha volta de full (o de piscina). Amb petitíssimes variacions, les mongetes tendres i les braçades sempre surten igual. Nedar i bullir és qüestió de temps, es mesura per temps, no per la perícia o els resultats. Quanta estona has nedat? Mitja hora, una hora….Quanta estona has bullit les mongetes? Deu minuts, vint? Ningú no comentarà com de bé nedes (entre d’altres raons, perquè ningú no et mira quan nedes), i pocs comentaran com de bé fas les mongetes tendres.

Nedes individualment i si mai estàs sol/a a casa, és molt probable que bullis unes mongetes tendres. És poc probable que quan tens convidats, quan vols compartir un àpat, ofereixis unes senzilles (i boníssimes) mongetes tendres bullides.

En canvi, el tennis és ben bé com fer una paella. Hi ha gradacions. Quan comences a jugar  quan comences a fer paelles no en tens ni idea, tot queda covat, o cru, tampoc no toques pilota. A poc a poc vas aprenent a fer la paella i alguns cops de raqueta fan entrar la pilota dins les línees de joc. Però no saps perquè, quan creus que més o menys domines l’art de fer paella, va i tens un dia estrany i no hi ha res que surti, la paella ha quedat sense color, ni gust. I t’exclames a tu mateix: No ho entenc, si estic com sempre! Però no, no funciona.  Amb el tennis passa exactament igual, no saps perquè però un dia les pilotes et fan la guitza, ben bé com si tinguessin vida pròpia, no volen ni acostar-se a la raqueta.

Pot ser que tinguis un dia fluix, però pot ser la manca d’entrenament. L’entrenament en tennis i en paelles és fonamental, si fa masses dies que no cuines paella és molt probable que el resultat sigui un nyap.  Podries pensar que el nyap no sortirà de casa, que ningú se n’adonarà., i no passaràs vergonya. Això és totalment impossible, perquè la paella i el tennis, a diferència de les mongetes bullides és coral, vull dir que no et faràs una paella per a tu sol ni jugues a tennis sol (impossible, està clar!), et calen com a mínim dues persones i (recomano) màxim quatre. Paella i tennis per a vint són un molt previsible fracàs.

El vestuari, la roba adequada, corrobora les meves teories. Puges a la piscina amb barnús i sabatilles. Pots arribar a bullir unes mongetes tendres amb barnús i sabatilles, però per fer una paella és imprescindible pantalons curts i una gorra, el mateix vestuari que per jugar a tennis.

Cal motivació per a bullir unes mongetes? Doncs, la veritat, no gaire. Per nedar cal força de voluntat i per jugar a tennis cal  motivació, per intentar guanyar al contrincant. També cal motivació per fer una bona paella, motivació per fer-la millor que la darrera vegada o millor que la sogra. Una paella sense motivació acaba sent una paella sense emoció… I això es nota. Per fer paelles i jugar a tennis cal estar motivat, cal compartir els resultats i comentar els jocs.

I la competició? A les paelles i al tennis sempre hi ha competició. Els competidors són la sogra, l’amic o la parella. Ells són els Sánchez Vicario de la paella i tu, que no hi arribaràs mai, t’hi vols acostar.

I el contrincant? A vegades és amic -i sempre t’afalaga el joc, tot i haver fet uns cops desastrosos- i a vegades és contrincant de veritat, de campionat. A les paelles és exactament igual. Hi ha dies que són amics -i la troben sempre bona- i a vegades són clients -i sempre hi troben un però.

Doncs sí, ara ho entenc. M’agrada més el tennis que la natació, perquè m’agrada més el repte de cuinar una paella que de bullir unes mongetes, tot i que a vegades a la paella hi poso unes mongetetes tendres que sense elles, la paella, no tindria ni la meitat de gràcia ni la meitat de gust.

Paella Parellada

400 gr d’arròs bomba

100 gr de pollastre a dauets

100 gr de salsitxes

12 gambes

10 musclos

100 gr de calamars nets i tallats

100 gr. de rap a dauets

8 carxofes

1 ceba

1 pebrot verd

1 tomàquet

Una mica de sucre

Sal

Per el fumet

400 gr. de peix de roca

Els caps de les gambes

Una ceba

Un porro

1 tomàquet

1 pastanaga

3 grans d’all

1 tronc d’api

Oli d’oliva

Per la picada:

Uns brins de safrà

2 alls

Un grapat d’avellanes

Mig got de vi blanc

Netegem el peix de roca. El sofregim en una olla juntament amb els caps i les pells de les gambes, amb un raig d’oli fins que agafi color, afegim les verdures tallades: ceba, porro, pastanaga, tomàquet, api i all. Donem un parell de voltes, abaixem el foc i deixem coure una bona estona. Serà el moment de cobrir d’aigua i deixar bullir durant una mitja hora.

Netegem la carn, el peix i el marisc. En la paella on realitzarem tot el procés, amb una mica d’oli, enrossim el pollastre i la salsitxa, salem i l’enretirem.

Abaixem el foc i sofregim la ceba picada, el pebrot picat i quan agafi el to desitjat, afegim el tomàquet ratllat, un polsim de sucre i deixem coure una estoneta més, o fins que el tomàquet passi a tenir color de confitura.

Netegem les carxofes i les tallem a quarts, les afegim a la paella. Quan tot agafi temperatura, vessem la carn, el peix, els calamars i l’arròs. Apugem el foc i fem que l’arròs es rosteixi. Afegim una mesura de brou per cada mesura d’arròs i quan el brou comenci a moure’s, abaixem el foc, salem i sense moure la paella fem coure 15 minuts.

Fem la picada i la vessem a la paella i fem coure uns cinc minuts. Afegim les gambes, deixem reposar cinc minuts i ja tindrem la paella.

Llegir-ne més
12 juliol 2010

Suant la cansalada després de la manifestació

Som una nació!

Toca quan toca. Per exemple, són dos de tres de la tarda (o quarts de quinze) i, tinguis gana o no en tinguis, toca dinar.

Torno ara de la manifestació del 10 de juliol i toca parlar-ne.

Però, a veure, aquest no és un bloc de gastronomia? Sí, però toca parlar de la manifestació.

I em pregunto, què puc afegir a tot el què s’ha dit, es diu i es dirà? Res. Però toca parlar-ne.

Perquè tenim dret a decidir, toca parlar-ne. N’hem de parlar, encara que ens n’avorrim, de parlar-ne. TOCA.

Toca parlar-ne, tot i que no pugui dir-ne gaire cosa, perquè n’he sortit tocada….(en tots els sentits –literal i metafòric-). He sortit tocada –metafòricament– perquè m’he emocionat. No hi ha cosa més emocionant que viure en directe que sí, que som una nació, malmesa i amb pocs recursos, però, carai, som una nació, i n’estem convençuts.

N’he sortit tocada –literalment– perquè érem molts, moltíssims, més d’un milió, oi? I és clar, qui és el físic quàntic capaç d’encabir un milió i escaig de catalans (de totes mides i condicions) en un perímetre tan petitonet. Ja ho diuen ja, que en el pot petit hi ha la bona confitura, i sí, érem els millors, però el pot era petit i, carai, ens tocàvem… I suàvem… Suàvem la cansalada. Que es noti que som catalans! I com catalans exemplars, som del món del porc –de la cansalada i de la botifarra (no ho confongueu amb els botiflers, no)- i per això suem la cansalada. El milió de catalans (que viuen i treballen a Catalunya) que ens vàrem trobar a Passeig de Gràcia/Diagonal per passar la tarda del dissabte 10 de juliol vàrem, sobretot, compartir tocaments i rauxa, en forma de suor incontrolada. I això és el què passa, que l’emoció, els tocaments i la suor uneixen, ens dissolen en una mena d’abraçada càlida i intensa que es transforma en una nació.

Ara ho veig clar, però quan era allà al mig, amb aquella suor compartida, tan maca, tan catalana, pensava: als catalans, tot i portar la botiga a la sang, no se’ns ha acudit de muntar una mena de xiringuitos!? (ep! L’Albert Pla diu que s’hauria de normalitzar la paraula, i jo dic que s’hauria de normalitzar “pensar” sempre en un petit negoci cada vegada que hi hagi ocasió). Uns xiringuitos ben dissenyats per l’ocasió, de dos colors, vermell i groc (i així poder-los usar, també, el diumenge en el cas que la Roja guanyi el Mundial –ui, que perdo un parell d’amics dient això!-).

Per ser coherents amb la densitat de catalans per centímetre quadrat, hi vendríem sardines en escabetx, i per ser coherents amb la temperatura hi vendríem begudes fresques. I per ser coherents amb els colors, hauríem de servir begudes vermelles i grogues. A veure… Quines begudes hi vendríem? Potser un gaspatxo ben fresquet i un rebujito????

LES MEVES SARDINES EN ESCABETX

  • 1 kg de sardines
  • 1 cabeça d’alls
  • 1 gotet de vinagre
  • 1 gotet d’oli d’oliva arbequina
  • farina
  • pebre vermell
  • farigola
  • llorer
  • sal

Salpebrem les sardines i les enfarinem. Les fregim en una paella amb força oli, no massa perquè no quedin eixutes. Les anem col·locant en una safata fonda (tipus pírex). A la mateixa paella, fregim els alls tallats, quan agafin color, apaguem el foc i hi afegim el vinagre, vigilant que pot esquitxar. Hi posem també la fulla de llorer i la farigola. Fem coure un parell de minuts. Hi posem el pebre vermell i ho tirem damunt de les sardines. Deixem reposar un parell de dies abans de menjar-ho.

Llegir-ne més
7 juliol 2010

Planxa, boles i cireres

És un d’aquests dies del pont de sant Joan. Calor, sol, buidor, a la ciutat. Tothom és de voleio, i jo treballant a Barcelona.

Ep! No em molesta. Al contrari, m’agrada moltíssim moure’m amb total llibertat per la ciutat, sense cues i amb la sensació de tenir tot el temps per a mi. De fet, per a mi, fer vacances no és marxar a un poble o a un país ple de gent fent vacances. Per a mi, fer vacances és que els altres, la resta de la humanitat, en facin, marxin i quedar-me tranquil·líssima a la ciutat, gaudint de tots els serveis per a, pràcticament, mi sola.

Però, de tant en tant, em ve com una mena de melangia i penso, ostres, tothom de vacances i jo aquí. En aquests moments vull emular que sóc de vacances, sense moure’m del barri. Vull fer una cosa diferent, nova.

De cop i volta recordo que la meva amiga, l’Eva Moreno – l’artífex del Tuppersex -, em va regalar fa uns dies, bastants dies de fet, unes boles xineses. Ui, que bé, és el moment d’estrenar-les. I me les col·loco. Em moro de ganes de descobrir les sensacions que m’han assegurat que les boles en qüestió em proporcionaran.

Feinejo per casa, endreço, m’oblido totalment de les boles xineses, netejo i planxo…..i, patapam, la planxa defalleix, morta, finito, s’acabó lo que se daba. Aprofito que és dissabte, i tot i que no hi ha ni una ànima a la ciutat, les botigues són obertes.

Cap a la Illa a comprar una planxa, de pas, també compro un Don Limpio Baño i de camí a la caixa, per pagar, veig unes cireres, vermelles, esclatants, rodones, molsudes, brillants… Mmmmhhhhh. No puc suportar-ho, és superior a mi, no sé què em passa, les cireres em dominen. Compro les cireres i com si m’hagués  agafat el mono sec en el primer banc que trobo, deixo la planxa i el Don Limpio Baño escampats per terra i menjo, llepo, rosego, gaudeixo, em taco la camiseta, i acabo mig quilo de cireres, tota sola. Els pocs vianants em miren una mica de reüll. Vés a saber què pensen i vés a saber quina cara faig. Tant m’és. Només tinc ulls, boca i cervell per a les cireres. Quin gust…!

Torno a casa, satisfeta i feliç. I em pregunto, què m’ha passat? No havia experimentat mai una sensació així amb unes cireres. Bé, m’agraden molt, cert, però no m’embogeixen d’aquesta manera. Són les millors cireres que mai he menjat a la vida, les més sensuals, les més excitants, les més addictives.

Arribo a casa i, és clar, tanta cirera em fa anar al lavabo…..i, ai las! Les boles xineses!!! Me n’havia oblidat completament. Ara ho entenc…..les cireres…..les boles… L’excitació.

Sense cap mena de dubte, el millor complement per a les cireres són les boles xineses, ni xocolata, ni nata, ni crema, ni neules…..boles xineses.

P.D.- He patit indecisió a l’hora de publicar aquest post que podríem considerar “pujat de to”. M’ha influït la lectura de l’entrevista a la directora de cinema Laura Maña sobre la seva nova pel·lícula La vida empieza hoy.

La Laura afirma que venim d’una educació que no ens permet parlar, actuar ni gaudir del sexe amb llibertat i naturalitat. El considerem pecat, perquè ens produeix plaer.  Una de les respostes de la Laura fa així: “El sexo sigue siendo un tabú a todas las edades. Cuando eres joven no te dejan los padres y cuando eres viejo no te dejan los hijos…”

Només parlant amb naturalitat de sexe ens traurem aquesta llastra antiga de sobre i en gaudirem plenament. De fet, parlem del plaer de menjar unes cireres, no? I perquè no parlem tranquil·lament del plaer absolut i total que proporciona el massatge incessant d’unes boles xineses mentre compres una planxa i menges unes cireres en un banc al bell mig de Barcelona?

Doncs sí. Les cireres (+ les boles xineses) em van despertar unes sensacions que mai no havia experimentat. La Laura Mañá m’ha animat a explicar-vos-ho.

Ara bé, espero que els meus fills no llegeixin aquest post… (cuando eres viejo no te dejan los hijos).

Llegir-ne més
5 juliol 2010

Amistat eterna

Als 40 ens agafen les corredisses.

Sembla que ho hem de fer tot ja, perquè sinó no tindrem temps. No som a temps de començar i ja hem arribat tard per millorar. El temps es transforma en un monstre que es va fent gran i gran i se’ns engolirà si no el posem a dieta.

Hem passat de ser iogurcitos a iogurt a punt de caducar, que hem de córrer a menjar perquè sinó l’haurem de llençar. La vida ens ha passat volant, tantes coses com hem fet. I ara ens agafa el neguit de recuperar. De cop i volta, la safata d’entrada del correu electrònic s’omple de convocatòries de sopars de les classes dels col·les on vas fer l’EGB, el BUP i el COU. Les retrobades no són per veure a aquella noia amb qui no havies intercanviat una sola paraula en tot el curs, sinó que són una excusa per intentar repescar la infància amb millor nota. Érem petits i no ho vàrem aprofitar, ara volem tornar-nos a trobar en aquell decorat, amb els mateixos actors per interpretar millor el paper. Mires al noi que t’agradava tant, i penses perquè carai vas passar nits amb blanc si total és un mindundi? I, a més, ara li ho dius a la cara: – saps que anava boja per tu? – Potser t’hi acabes embolicant i corrobores que no dormir tota una nit somicant per ell va ser una autèntica bestiesa. Tema arreglat i acabat.

Les trobades amb els de la classe són només el tret de sortida d’un calendari farcit de sopars posteriors, perquè amb un sopar coral no pots acabar d’explicar tots els detalls que separen els vint anys entre el dia de final de curs i la trobada d’ex-alumnes.

Quedes amb les amigues de bàsquet, amb els de les excursions, amb els profes més propers, amb les de l’altra classe que et feies més, amb aquells que has anat veient de tant en tant i culmines amb el sopar de les “íntimes”, les més amigues, les que et vas jurar amistat eterna i vas oblidar el jurament el mateix dia que vas començar en el col·le nou.

Doncs sí, l’altra nit vaig quedar amb les íntimes, les cinc amigues que en diem de tota la vida, quan resulta que hem passat mitja vida literal (20 anys) sense ni tan sols felicitar-nos l’aniversari – que ja és ben poca cosa, tenint en compte que només fem anys un cop l’any.


Us estalviaré els detalls, perquè són íntims, com les amigues, però la veritat és que entre les cinc ens uneix una mena de cordó umbilical, un vincle curiós i estrany, que genera una complicitat difícil de racionalitzar. La Montse ens convida a sopar a casa seva, viu en una preciosa casa a la Garriga, enmig de la natura, té un hort, tres gallines, es fa el pa i la cuina és el centre de la casa. La Montse no treballa fora de casa i la seva quotidianitat, estil de vida Amish, no pot estar més allunyada de la meva.

Copa de vi, olives, barbacoa, taula parada al porxo, pa acabat d’enfornar i confidències. Anècdotes de la família de l’Ester, confessions de la Roser, riures de la Montse, safarejos sense aturador i consells gratuïts per a la Mercè que s’acaba de separar omplen quatre hores en un quatre i no res.


Què ens enduem a casa, més enllà d’una bona turca? Una sensació de que no ens queda ni un gram del què érem quan anàvem a l’escola, però que hi ha bona peça al teler, que som amigues per sempre i que ens ho podem explicar tot, tot i tot; i, encara més, que ens ho volem explicar tot, tot i tot.

L’endemà, enmig del núvol de la ressaca i morta de son, recordo les converses, barrejades amb la botifarra de la Garriga, les broquetes de verdures a la graella, el pa enorme i el Tionio. Esmorzo un iogurt a punt de caducar i penso que és fantàstic fer-se gran i enyorar. Ara mateix, enyoro el romesco que acompanyava la botifarra negra i, saps que et dic, organitzaré un sopar amb les meves amigues íntimes perquè no vam tenir temps de parlar de plans futurs, de noves propostes vitals i d’endegar projectes. A més vull cuinar un cuscús de coliflor amb verdures i, la veritat, necessito gent amiga que el tasti……

Llegir-ne més
1 juliol 2010

Bon humor i bons aliments

Són les dues fites, la base d’una vida plena.

Es ben cert que la base de tot plegat és la salut i que sense bons aliments és molt difícil tenir salut. Cert, però trist. Sí. Perquè la salut és fonamental, però i l’amor? I l’humor? I la literatura? I Port Aventura? Vull dir que sí, que les coses importants les hem de tenir garantides, però si no les amanim amb el què ens fa vibrar, per molt insignificant i poc intel·lectualment elevat que pugui semblar, estarem vius, cert, però estarem buits.

Per tant, jo practico la salut i els bons aliments, però sobretot, sobretot, procuro recordar de posar en pràctica el bon humor. I no és fàcil, perquè sovint me n’oblido de que per a una vida plena cal tenir bon humor. Capficada en una mena de nus vital-laboral-familiar, passo setmanes sense riure, sense fer aquelles riallotes, que en castellà en diuen “carcajadas”, que és una paraula molt més adequada pel que vull expressar. Aquells riures francs, amples, grans, exagerats, convulsos, generosos i que quan aconsegueixes aturar-los, t’estàs mitja hora sospirant del cansament físic que t’han provocat. Són riures terapèutics, que haurien de ser d’obligat compliment, haurien de ser prescrits pels metges: una riallota cada setmana, a primera hora del matí, després d’esmorzar.

Doncs això. Feia un parell de setmanes que no reia i ni tan sols me n’havia adonat. A la cuina, amb en Joan, el cuiner, estàvem en ple procés d’elaborar bons aliments: una mena d’amanida fresca de papaia, tomàquet i cogombre. Tots dos, un al costat de l’altre, al davant d’una fusta de tallar, amb un gros ganivet, tris tras, tras tris, zip zip, pelant tomàquets, pelant cogombres. Feia una mitja hora que no aixecava el cap de la taula de tallar, concentrada en els minúsculs daus de cogombre, en els menuts quadrats de tomàquet. I de cop i volta, aixeco el cap, miro a en Joan i esclato a riure, una gran rialla, enorme, immensa.

Suposo que esteu intrigats en saber el motiu de la rialla, què va generar aquest canvi d’actitud: de la concentració en un tomàquet al sacseig hormonal i muscular de la rialla descontrolada. El motiu va ser en Joan. Vaig poder-ne fer una foto. Aquí el teniu amb la malla que protegeix la papaia encasquetada en plena testa, a mode de barret de cuiner. Sensacional.

Ric i m’entristeixo alhora, perquè detecto que no practico el bon humor tant com em caldria. Em prometo practicar el bon humor tant sovint com pugui, riure molt i de tot, i no només perquè em convé, sinó perquè també convé a la meva cuina. D’aquest moment de joia en va sortir la millor amanida de cogombre, papaia, tomàquet i llagostins de la meva vida. El punt àcid, untuós i dolç de la vinagreta era un reflex, un mirall del meu estat d’ànim del moment.

El bon humor garanteix bons aliments.

Méli-mélo de papaia i tomàquet

8 cues de llagostí bullits

1 Papaia

2 Tomàquets

1 cogombre

Un paquet de germinats d’alfals

50 ml d’oli de llavor de raïm

Un rajolí de vinagre de Xerès

Sal, pebre

Piquem els llagostins. Pelem la papaia, retirem el “caviar” i la piquem. Obrim el cogombre, longitudinalment, traiem les llavors i el tallem a dauets.

Pelem el tomàquet, el tallem a quarts i el piquem a dauets. Barregem la papaia amb el tomàquet i el cogombre, amanim amb oli de llavor de raïm, vinagre de Xerès, sal i pebre. Muntem el méli-mélo en un motlle. A la base posem el tomàquet, el cogombre i la papaia, i a sobre els llagostins

Acabem amb germinat d’alfals.

Llegir-ne més
29 juny 2010

Camarero… ¡Una de medusas!

Ja feia temps que em rondava pel cap. Semblava que m’hagués xuclat el cervell la idea de tastar les meduses. Havia escoltat a grans cuiners parlar sobre les excel·lències d’aquest animal que envaeix les nostres costes i ens atabala els plàcids estius.

Volia tastar les meduses, però no trobava el moment ni l’excusa per donar el pas. No sóc de les que menjo en solitari, m’agrada compartir, i ni la meva família ni els meus amics demostraven cap entusiasme vers la meva proposta.

Però, com sempre que se’m fica una cosa al cap, vaig trobar la manera d’arribar a casa un dia amb un paquet de meduses.

El motiu que va precipitar la idea de les meduses a la meva nevera va ser un article, vull dir que vaig haver d’escriure un article sobre la comestibilitat de les meduses. Per suposat, em vaig documentar, però quan entra en joc la cuina i el gust, no hi ha documents ni informació que valgui, només té validesa el procés pràctic, és a dir, cuinar i tastar allò del què has de parlar.

I així va ser. Vaig anar a la botiga de productes asiàtics i la sorpresa va ser majúscula, perquè de meduses no n’hi ha una, n’hi ha moltes varietats, se’n comercialitzen certes parts i, a més, les pots trobar de diferents maneres en els comerços.

Sembla ser que les meduses mediterrànies són les més apreciades gastronòmicament, per sobre de totes, la varietat “ou ferrat”. Per altra banda, posats a triar, millor menjar el nucli central i deixar l’umbrella pels novells, els que se n’assabenten a darrera hora de les delicadeses; els que baden, en definitiva.

Als comerços asiàtics, les podem trobar fresques, crues i, fins i tot, vives. Sembla ser que els asiàtics les prefereixen vives i coleando. Ara bé, si mai les pesqueu, sapigueu que abans de menjar-les, hem de neutralitzar el seu poder urticant, de fet allò que ens molesta tant. Les posarem un parell d’hores en aigua i vinagre, i tot resolt. Després les “enviarem al cel” escaldant-les en aigua bullint. O sigui, mètode marisc. Un cop escaldades, podrem procedir al seu amaniment.

En les botigues de casa nostra no les trobarem ni crues ni vives, sinó assecades o en conserva. En conserva vol dir que ja venen escaldades, i les conserven en una barreja d’aigua i sal. A casa les esbandirem i ja las podrem fer servir, des de posar-les a l’amanida (que és el què vaig fer jo) com fer-ne un arròs.

Les meduses assecades s’han de tractar com qualsevol aliment assecat, les hem de posar en aigua per rehidratar-les durant unes hores, unes dotze, per exemple. I, després, escaldar-les i patatam patatim, tota la resta.

Les meduses són cartilaginoses, no tenen gens de gelatina i tenen un gust molt suau, com de marisc, però lluny del marisc. Me n’havien cantat excel·lències, però la meva experiència ha estat un pèl decebedora. Les he posat en una amanida, amb mandarina, arròs salvatge, oli de festucs, sèsam torrat, espècies variades i uns espinacs tendres.

La rebuda a taula ha estat entusiasta, però no hem anat més enllà de tastar-les. L’amanida de meduses ha quedat com una anècdota familiar…..El què no saben és que tornaré a atacar… I estic pensant en un arròs caldós de meduses…

Estic convençuda que la textura lligarà molt més amb un arròs calentó, amorosit amb un sofregit, que no amb la duresa i la nuesa de l’amanida, que ni la caloreta l’acompanya.

Anirem investigant i tastant fins trobar aquella recepta que li escaigui. Bé, una primera experiència, interessant perquè li hem perdut la por i l’angúnia al bitxo en qüestió, però el balanç posterior és que hem de millorar la recepta.

Ara….qui ens ho havia de dir a nosaltres que acabaríem menjant meduses! N’estic segura que d’aquí uns anys combinarem les meduses amb les mandonguilles i les patates braves i que en el bar de la cantonada escoltarem amb veu forta, alta i decidida:

Camarero… ¡¡¡¡¡Una de medusas!!!!!

Em moro de ganes de saber amb quina cançó rimarà en Reina les meduses…!

Llegir-ne més
25 juny 2010

Reivindicant Pep Salsetes

10_blog_pep salsetes.jpg

Estic reivindicativa avui, tinc ganes de reivindicar alguna cosa, i posats, prefereixo reivindicar una cosa viva i, per reblar el clau, m’agradaria que fos una cosa viva amb la que em pugui comunicar. Així, de passada, podem discutir o debatre amb la cosa viva que em pugui comunicar sobre la idoneïtat o no de la reivindicació en qüestió. Cosa + viva + diàleg = persona A més, el meu subjecte reivindicat ha de tenir alguna connexió amb el meu univers, amb la gastronomia.

Penso, i penso, i penso en QUI puc reivindicar…..i tot em porta a un nom d’una gran persona – voluminosa – d’enorme barba i immensa humanitat: en PEP SALSETES.

La trajectòria vital d’en Pep va tan íntimament lligada a la cuina que és argument suficient com per suplantar el seu cognom real. En Josep Sabater sap que el nom no fa la cosa, però se sent més còmode entre salsetes i olles que entre armaris i sabates. I així, tal qual, un dia es va llevar i va decidir que el Sabater “a sus sapatos” i les Salsetes al seu llinatge. En Pep Salsetes diu que li ha arribat l’hora de la jubilació, però deu minuts més tard de dir-ho, se n’ha oblidat i comença a posar en marxa un nou projecte amb temàtica alimentària.

En Pep ha fet de tot en la gastronomia: ha estat cuiner d’un restaurant, ha escrit llibres de cuina, ha fet recerca en la història de la gastronomia, fa de pagès, té un hort, fa de coquesa, cuina en festes populars – per menys de 1000 no s’hi posa – i dinamitza tot allò que uneix la panxa a la terra, com si es tractés d’un fil umbilical.

La seva vida està arrelada al Vallès, i la seva obsessió és recuperar les llavors d’hortalisses de la comarca, fer-les tastar, seduir al públic i regenerar la producció de les varietats autòctones, antigues i de gran valor organolèptic i ecològic. Aquí el teniu en un tros de terra cedit per can Brugués, on en Pep ha plantat incipients llavors de tomàquets, albergínies i mongetes.

És una delícia escoltar-lo, perquè en sap un niu i gaudeix explicant-ho, trufant les històries amb detalls i anècdotes de tota mena, combinant-les amb coneixements i tècniques. Per a en Pep, la gastronomia és més enigmàtica que la màgia i així ho transmet. Amb la seva barba i la seva panxa, les seves històries em causen el mateix efecte relaxant que les que m’explicava el meu avi, calçat amb pantumfles.

Donant-li voltes i més voltes, com si els meus pensaments fossin una crema catalana, busco una definició que m’agradi per explicar qui és en PEP SALSETES. I com que no sóc capaç de verbalitzar que és, només se m’acut dir-vos que en Pep Salsetes és un arròs a la cassola: multitud d’ingredients saborosos que donen coherència a un plat. Cada ingredient d’en Salsetes té identitat pròpia, però el conjunt és sublim.

Si, definitivament, en Pep Salsetes és un arròs a la cassola, i cal reivindicar-lo de la mateixa manera que ho fem amb els plats de la nostra cuina, perquè els plats tradicionals i en Pep Salsetes són l’essència del nostre patrimoni culinari i cultural. No deixeu de tastar en Pep Salsetes, us quedarà un bon regust.

Llegir-ne més
23 juny 2010

Un vi d'alçada a les altures

DSC_0192.JPG

A l’estiu ve de gust prendre un vinet a les altures. Els hotels de luxe bé ho saben. Decoren els terrats i allà on abans s’estenien els llençols, ara hi trobem dry martinis i caipirinhes, que bevem mig ajaguts en sofàs blancs de disseny, envoltats de reproduccions d’escultures de la Illa de Pàsqua i de l’skyline de Barcelona

A l’estiu, aquests terrats s’omplen de gom a gom, però no vull parlar de terrats glamourosos d’hotel, perquè trobarem a la xarxa milions de posts sobre aquest tema.

Vull parlar d’altures, de copes i de glamour….d’una altra mena.

La meva amiga Virginie Tibau, nascuda en un celler i amb una dilatada vida al voltant de la vinya i les ampolles, organitza de tant en tant un selectíssim tast de vins. Selectíssim en tots els aspectes: els convidats, els vins i l’espai.

 Aquesta darrera setmana vaig tenir el gust de ser una de les convocades en el tast.

Comencem per l’espai; la Virginie organitza el tast a casa seva. Amb un gust exquisit, para la taula i prepara tots els elements necessaris perquè els vins es tastin amb comoditat. Tots tenim el nostre lloc assignat.

Els tasts són temàtics, aquell dia varem tastar vins de Madrid, bons i curiosos. Un dels assistents al tast deia: “ningú no podrà vendre vins de Madrid a Barcelona” (cert…..)

Em quedo tota tallada, perquè em temo que no estic a l’alçada de les circumstàncies. El meu veí de taula, el celebèrrim xocolater Enric Rovira, sembla molt concentrat en les aromes i els efluvis que exhalen les copes.

Miro de reüll als convocats i als rostres hi descobreixo interès, concentració, desimboltura i certa despreocupació.

Xiuxiuejo a l’oïda del meu veí de la dreta, en Darío Sirerol – un expert en essències aromàtiques, molt reconegut – ¿Què haig de fer? –

Em contesta que el primer que haig de fer és relaxar-me i després decidir quin és el què m’ha agradat més i quin menys.

Uau! És molt fàcil. Clar, em diu la Virginie, el més important per aquest grup de tast és descobrir el vi que ens agrada més, com un consumidor qualsevol. No volem esbrinar aromes, procedències i anyades. No és un joc d’endevinalles, és un tast per determinar quins són els vins que més plaer ens donen, deixant de banda els tecnicismes organolèptics.

Chapeau! Ara he topat amb un tast intel·ligent, envoltada de persones intel·ligents a l’alçada del pis de la Virginie, un àtic amb vistes espectaculars al Tibidabo.

L’autèntic glamour de prendre una copa a les altures.

Val a dir que el tast va ser divertidíssim i que varem acabar tard, gaudint d’un brie trufat i de les xocolates de l’Enric Rovira.

¿? Què preguntes..? Ah, si! Sobre els vins. És veritat que no n’he dit res. Eren bons, tots varem preferir el LICINIA 2007 (Baccus d’or. 24€), però el que més importa: va ser un vespre magnífic, varem gaudir del vi i, sobretot, de la companyia. Com ha de ser sempre que un vi intervé en una vetllada d’alçada a les altures.

Llegir-ne més
21 juny 2010

Adolescents a la gespa

No recordo mai que el meu fill té 14 anys. No recordo mai que sóc mare d’un adolescent. De fet, sóc una mare novella i maldestre des de que va néixer el meu fill, fa 14 anys. Acabat de néixer, no sabia ni com començar, quan vaig arribar a ser catedràtica en l’horari de les farinetes, el consol del còlics i la manera de fer-lo dormir a les 4h de la matinada (cantant rumbes del Gato Pérez, concretament), el nen va necessitar un company de joc amb els play-mòbils.

De manera que vaig tornar a començar des del principi, perquè ara el tema era fer bé el paper de la princesa del castell, del pirata del mar Negre o del piragüista per plaer a la caseta d’estiu. Gairebé ja em sabia tots els papers del Play-Mòbil quan vaig tornar a ser novella, ara perquè el noi em demanava la setmanada per sortir amb els amics al cinema i jo no tenia ni idea de com continuar la història.

Però no fa dos dies que estàvem tu i jo a la catifa de l’habitació imaginant mars llunyans i pistolers de l’oest? I ara em deixes plantada quan he après totes les històries? Però començava una nova època i jo tornava a anar despistada. Fa un parell de setmanes se’m va ocórrer organitzar un dinar de famílies. En concret d’amics meus que tenen fills i filles (aquesta és una dada important en la qüestió) d’aproximadament 14 anys.

Vaig pensar que el meu nen seria molt feliç amb la meva iniciativa. FALS! Cert, sóc una mentidera i una falsa. Perquè la pura veritat és que ni se’m va passar pel cap demanar l’opinió al meu fill sobre la possible felicitat que la festa plena de nenes de 14 anys li proporcionaria. Fins avui les festes les he organitzades jo, independentment del què opinaven els meus fills. I ells, sempre, sempre ho han passat bé independentment del material humà convidat a la festa, sempre i quan hi hagués un nen/nena d’una edat propera a la seva.

Però està clar que estreno etapa i, en conseqüència, torno a ser una novella i maldestre mare. El diàleg amb el meu fill ha anat d’aquesta manera:

– He convidat a una colla d’amics amb nens de la teva edat a dinar aquest diumenge a casa.

– Ah! Molt bé – contesta el meu fill lacònic

– Ja m’ho pensava que t’agradaria la idea – dic tota satisfeta

– M’encanta la idea. Us ho passareu molt bé, mare. Jo he quedat amb uns amics aquest diumenge. No comptis amb mi.

– AAARRGGHHHH – Són les lletres que surten de la meva gola (afegiu unes ganyotes expressives facials, de les que fan arrugues…) Aquesta sí que és bona.

Mai no m’havia trobat en una situació com aquesta. Mare novella! Durant cinc dies, lluito a diari per convèncer al nen de 14 anys que anul•li la cita amb els amics i vingui a la festa (que ja tinc programada) a fer-me costat i a fer d’amfitrió d’una colla de nens i nenes de 14 anys que ell gairebé no coneix. Us estalviaré els precs i els arguments, les estratègies maternes truculentes i els vudús. Però, el resultat és que el meu fill ens acompanya a la festa, a contracor, cert. Arriben els convidats, els joves de 14 anys es miren escèptics, no saben ben bé que dir, ni què fer. Seiem a taula, he preparat una taula per a ells. De lluny observo que la seva taula i veig que riuen, parlen i mengen amb delit. Goso acostar-m’hi i escolto al meu fill:

– Us agrada el què hem preparat la meva mare i jo per vosaltres?

– Serà c….., ara se sent orgullós i feliç, fins el punt de que s’ha autoproclamat co-organitzador, co-productor i co-elaborador dels platillos de la festa! Una pizza enorme, de les gruixudes, una amanida de llenties i un pastís de llimona. Després del dinar, tot rutlla, juguen, corren pel jardí i es prometen amistat eterna….

Us passo les receptes, per si hi ha un pare/mare novell/a i maldestre com jo a qui se li acut muntar una festa familiar amb una colla d’adolescents (que no es coneixen).

PIZZA DE LES GROSSES 400 gr.

De farina 175 gr. D’aigua 80 gr. D’oli d’oliva 20 gr. De llevat 200 gr. De formatge cremós 100 gr. De pernil dolç 4 tomàquets de pera (sense gaire suc) Orenga Una mica de formatge ratllat Sal

Entibiem l’aigua i hi dissolem el llevat. Afegim l’oli, una culleradeta de sal i un pessic de sucre. Barregem amb la farina. Amassem bé i deixem reposar una hora. Aixafem la massa amb el puny i la tornem a deixar reposar, una hora més. Mentrestant escaldem els tomàquets, els tallem a quarts i buidem les llavors. Els posem sobre un colador, els empolsinem amb sucre i sal i els deixem ben bé mitja hora, perquè vagin suant l’aigua. Engreixem un motlle de parets desmotllables. Posem la massa, aixafem amb el puny i hi posem la meitat del formatge, els tomàquets, orenga, el pernil talladet, l’altra meitat del formatge i acabem amb formatge ratllat. Coem a 150ºC al forn, durant 30 minuts. PASTÍS DE LLIMONA Una llauna de llet condensada de 390 gr. (de les mitjanes) 3 llimones 200 gr. De nata per muntar, del 33% de greix mínim 2 fulles de gelatina Un paquet de galetes maria de 200 gr. 100 gr. de mantega Comencem per la base del pastís. Trenquem les galetes i les barregem amb la mantega, que haurem tret de la nevera amb suficient temps perquè es pugui manipular bé. Podem trencar les galetes a la batedora o Thermomix, si és que la tenim, ¡ és clar !

En un segon les tindrem pràcticament desintegrades. Amb les mans, anem premsant fins obtenir una massa homogènia, sobre la base d’un motlle rodó, dels de parets desemmotllables. Posem les fulles de gelatina a remullar. Ratllem la pell de les llimones, procurant no arribar a la part blanca de la pell. Fem el suc de tres llimones. Traiem la gelatina del remull i la fonem un segon, al microones.

La barregem, amb molta cura de no fer pilotes, amb el suc de la llimona. Barregem el suc amb la llet condensada. Afegim la nata muntada, amb molt de compte de que no s’abaixi, fins aconseguir una barreja homogènia. Posem la Mousse sobre la base del pastís. Estirem bé i introduïm el pastís a la nevera perquè agafi cos, unes quantes hores. Si volem accelerar el procés, la posarem en el congelador, una hora.

Llegir-ne més
17 juny 2010

10 sentits, 3 vins i 1 taller

10_10 sentits_sopar pla.JPG

El dia 9 de juny es van presentar a la premsa un nou concepte de vins. Es tracta d’un projecte compartit entre 10 enòlegs, que reuneix el coneixement dels 10. Un luxe per a tres vins de luxe, acabats d’estrenar: un Sumoi blanc, un Trepat i un carinyena.

Els 10 sentits treballen anònimament, és a dir, que són deu enòlegs que no volen que els seus noms transcendeixin, car cada un d’ells treballen per un celler. Precisament la pèrdua de l’anonimat de l’enòleg és un dels trets que reivindiquen, doncs consideren que l’enòleg és l’autèntic artífex dels vins, el cuiner, i que sovint la seva figura queda a l’ombra del protagonista, l’amo del celler.

10_10 sentits_invitació.jpg

Els vins que presenten són vins ideals, vull dir, que responen a un ideal basat en un ideari de 10 idees que us transcric, extretes del seu blog, www.10sentits.cat

  1. CREAR LLIUREMENT (Vi, Vinagre, Cava… el que creiem, sense patró que digui com)
  2. GAUDIR CREANT (Sense pressió comercial ni de resultats)
  3. APRENDRE CREANT (20 ulls i 10 caps segur que ens fan obrir la ment)
  4. TRANSMETRE IL·LUSIÓ i PASSIÓ PEL MON DEL VI
  5. POTENCIAR LA FIGURA DE L’ENÒLEG COM A AUTOR INTELECTUAL DELS VINS
  6. IMPULSAR LES CAUSES PERDUDES E INVESTIGAR EL QUE NO ÉS PROPIAMENT COMERCIAL
  7. RENOVAR IDEES I REMOURE CONSCIÈNCIES ANCESTRALS (Tot evoluciona)
  8. SUMAR SINÈRGIES PER CATALITZAR NOUS PROJECTES
  9. APORTAR LES NOSTRES EXPERIÈNCIES AL MON ENOLÒGIC
  10. FER TERRER COM A EXPRESIÓ DE LA CULTURA LLIGADA A LA TERRA

Us recomano la visita al blog www.10sentits.cat per conèixer la seva filosofia i gaudir de la seva saviesa.

10_10sentits_Taller primer plat_pla.jpg

Van presentar els vins d’una manera ben original, convidant a una colla de periodistes a….fer-se el sopar!

Ho varem fer a Pla dels Àngels, al Raval, i una servidora els feia de monitora de cuina. Us passo les receptes que van cuinar i algunes fotografies de la desimboltura d’en Francesc Murgadas, en Ramon Francàs, en Marcel Gorgori, la Meritxell Falgueras, l’Àngel Garcia Petit, la Imma Pulido, l’Alfons Udina, en Frederic Galtier i els 10 enòlegs amb els ganivets i els fogons.

Una conclusió final? Ens ho varem passar molt bé i els vins…..sensacionals.

10_10sentits_taller pla_postres.jpg

PLA DELS ÀNGELS.

SOPAR ELS  10 SENTITS.

 

Raval, 9 de juny de 2010 a les 8 vespre.

PRIMER PLAT

Gaspatxo de cireres

1 kg. De tomàquets madurs

500 gr. De cireres

Mig pebrot verd

Mitja ceba tendra

1 gra d’all

50 gr. De molla de pa

1 cullerada de vinagre de Xerès

Un bon raig d’oli d’oliva

Sal

Per acompanyar

4 ous de guatlla

1 iogurt grec

40 gr. De pernil

Espinyolem les cireres. Escaldem els tomàquets i els pelem. Triturem les cireres, els tomàquets, els pebrots, la ceba i l’all. Passem per un colador per rebutjar les llavors dels tomàquets. Amanim amb el vinagre, l’oli i la sal.

Bullim els ous de guatlla, tres minuts, amb aigua i un raig de vinagre.

Fem la pols de pernil. Disposem les llenques de pernil ben fi, entre dues làmines de paper absorbent i introduir al microones 10 segons, a màxima potència. Triturar. Muntar el gaspatxo. En un got posem una capa de gaspatxo, un ou de guatlla obert, un cordó de iogurt grec batut a mà i acabem amb una mica de pols de pernil

SEGÓN PLAT

Ànec cruixent

Dues cuixes d’ànec confitades

Una terrina de mousse d’oca

Dues làmines de pasta bric

Una ceba

Una pastanaga

1 all tendre

1 mica de wasabi

Dues cullerades de melmelada de mores

1 cullerada de mostassa a l’antiga

Oli d’oliva

Sal i pebre

Ratllem la pastanaga. Sofregim la ceba picada, molt lentament, fins que quedi ben enrossida, afegim la pastanaga ratllada, li donem un parell de voltes, perquè perdi la cruor.

Desossem les cuixes d’ànec i barregem la carn de l’ànec amb la ceba i la pastanaga.

Tallem les làmines de pasta bric en quatre i disposem en el vèrtex del triangle una cullerada de confit d’ànec i un dauet de micuit o paté. Tanquem bé el paquet i coem al forn preescalfat a 180ºC, uns sis minuts, o fins que la pasta bric agafi un to daurat.

Mentrestant, preparem la salsa, simplement barrejant la mostassa amb la melmelada de mora.

Servim els brics acompanyats de la salsa, una mica de wasabi i l’all tendre tallat a làmines. 

POSTRES

 K de xocolata a la taronja

Per a la massa de xocolata

250 gr de farina

175 gr. de mantega pomada

20 gr. de cacau en pols

100 gr. de sucre

1 ou

 

Per el farcit

150 gr. de xocolata del 70% de cacau

200 ml de nata líquida

1 rajolí de llet

1 ou

1 taronja

30 gr. de sucre

Barregem la mantega amb el sucre, incorporem l’ou i la farina tamisada amb el cacau. Emboliquem en plàstic film i ho deixem refredar a la nevera. Estirem amb un corró i fem cassoles de mida individual.

Preparem el farcit. Bullim la nata líquida i hi fonem la xocolata. Fora del foc, afegim el raiget de llet i l’ou.

Farcim les cassoletes amb aquesta preparació i coem al forn, a 180ºC, durant deu minuts.

Mentrestant preparem la salsa de taronja. Traiem la part taronja de la pell i la tallem a juliana, molt fina. L’escaldem tres vegades, canviant l’aigua, perquè perdi l’amargor. En una cassola, posem la pell de la taronja amb el sucre, tapem amb aigua i deixem coure fins que perdi pràcticament tota l’aigua i quedi amb textura de xarop.

Tallem les taronges a làmines, evitant totes les pells.

Presentem les cassoles de xocolata amb les làmines de taronja i la pell de taronja confitada per sobre.

Llegir-ne més