I si Cristòfol Colom no hagués descobert Amèrica?

ADA PARELLADA
25 maig 2010

I si Cristòfol Colom no hagués descobert Amèrica?

El dia 22 de maig vaig escriure un article a l’ES, el suplement de la Vanguardia sobre aquest tema. Dubtava en com enfocar el tema, per tant en vaig fer dues versions, una de “convencional” – que és la que es va publicar – i una versió absolutament “literària”, podria dir que, fins i tot, d’anada d’olla – que ha quedat inèdita -.

Val a dir que la versió més boja és la que m’agrada més i és per això que la penjo en el blog.

I SI CRISTÒFOL COLOM NO HAGUÉS DESCOBERT AMÈRICA?

El 1984, la prestigiosa cuinera Anne Artatxo ha iniciat un ambiciós projecte basat en compilar les receptes tradicionals de tota la geografia espanyola. La cuinera Artatxo ha estat guardonada amb la Creu de la Cuina Autèntica i és prou coneguda la seva tasca de recerca en el camp etnològic i antropològic sobre els orígens i el desenvolupament de la cuina que identifica el nostre país, raó per la que el compendi de cuina estatal que va realitzar es pressuposa com un dels més fiables que s’han fet fins a dia d’avui.

Una de les obsessions de la cuinera Artatxo és buscar un nexe d’unió entre les cuines autonòmiques, un cos culinari comú, que les distingeixi dels països veïns, creant un ens indivisible.

Anne Artatxo considera, un cop realitzats els estudis pertinents, que la cuina espanyola coincideix en els següents paràmetres:

  • Color: el color de la cuina espanyola combina el blanc vainilla dels guisats amb el marró torrat dels rostits, assaonats amb un toc verd, tribut del julivert.
  • Sabor: el dolç és el contrapunt predominant en els plats principals, fins el punt de no saber quan comencen les postres i quan acaba l’àpat. La mel i la fruita són les responsables de la dolçor dels plats, contrarestant els sabors potents, com el bacallà o la caça.
  • Aroma: La cuina espanyola fa olor a bosc, a rostits, a fruites fresques, a espècies denses i a pastes dolces de fruita seca.

El 1984, la nau espacial “El Descobriment” està a punt de tornar d’una expedició de resultats revolucionaris. Va salpar amb l’objectiu de trobar una via més ràpida per arribar a Mart, però la nova ruta els va fer topar amb un nou planeta, totalment desconegut, en el que hi ha vida i, en conseqüència, aliments. En el viatge de tornada porten una desena d’aliments desconeguts i alguna mostra animal. Els tripulants de la nau espacial han batejat el nou Planeta amb el nom d’Amèrica.

En el mateix instant de l’aterratge de la nau “El Descobriment”, Anne Artatxo es troba en la seva cuina-taller-biblioteca, reescrivint i comprovant les receptes emblemàtiques d’Andalusia, Catalunya, Astúries, Galícia i una de les receptes sense origen conegut, però que es troba al llarg i ample de la Península Ibèrica, la truita de castanyes i bolets.

Gràcies a la seva generositat, podem oferir la primícia d’algunes de les receptes triades per l’experta cuinera:

Gaspatxo andalús

Els plats populars responen a una necessitat. En els càlids mesos d’estiu, els treballadors del camp tenien la necessitat d’hidratar-se i alimentar-se sense afegir calories a la dieta. Les sopes fredes són reconstituents, alimentant i hidratant al mateix temps. Per a elaborar-les, calen hortalisses riques en agua i minerals, com la síndria. El punt refrescant del vinagre, així com el sabor fort de la ceba i les espècies fan del gaspatxo una sopa completa en sabors. El rave, habitual de la cuina espanyola, atorga un punt picant al gaspatxo.

Gazpachuelo colorao

Mitja síndria

Un grapat de cireres

4 raves

Un cogombre

Una ceba tendra

Un gra d’all

Un grapat d’ametlles crues

Oli d’oliva

Vinagre de Xerès

Una mica de gingebre fresc

Un parell de claus d’olor

Uns daus de pa fregit

Sal

Escaldem les ametlles per treure la pell amb comoditat.

Triturem la síndria amb les cireres, el cogombre, els raves, la ceba, l’all, els claus i les ametlles. Emulsionem amb oli d’oliva, sal i, finalment, el vinagre. Allarguem amb aigua fins aconseguir la textura desitjada. Refredem i servim acompanyat d’uns daus de pa fregit i una mica de ratlladura de gingebre fresc.

Catalunya: Botifarra amb pèsols i pa amb maduixots

Catalunya és un país de pèsols i maduixots. Són els dos productes estrella i s’apliquen en multitud de receptes, tant dolces com salades. Gràcies a les maduixes i als maduixots, la cuina catalana és de les poques que té cert color. Els pèsols ajuden a desengreixar i equilibrar la botifarra. La humitat dels maduixots i el lleuger sabor àcid i dolç, les fan idònies per sucar el pa sobrer del dia anterior. El pa amb maduixots és un bon mos entre àpats, que s’acompanya de tota mena de complements i es menja a totes hores.

Botifarra amb pèsols

2 botifarres negres

300 gr. de pèsols desgranats

Una ceba

100 gr. de cansalada fresca de porc

Llard de porc

Un manat de menta

Nou moscada

Un raiget d’anís dolç

Sal

Tallem la cansalada i la torrem en una cassola, amb una mica de llard de porc. La reservem. A la mateixa cassola, sofregim la ceba picada. Afegim els pèsols, un raig d’anís, la menta i la nou moscada. Tapem la cassola i deixem coure una mitja hora. cinc minuts abans, afegim la botifarra negra tallada a daus. Anem sacsejant la cassola de tant en tant perquè els aromes es barregin. Rectifiquem de sal.

Pa vermell

Un parell de llesques de pa de pagès del dia abans

8 maduixots madurs

Oli d’oliva

Sal

Tan senzill com sucar les llesques de pa de pagès amb els maduixots madurs, fins que el pa tingui un color vermellós i una textura humida. Acabem amb abundant oli i sal al gust.

Servim la botifarra amb pèsols juntament amb el pa vermell.

Astúries:

Naps amb llenties i morro

Astúries és una zona de guisats, de sabors contundents, però en cap cas, sabors rústics. Els llegums són fonamentals en la seva dieta, però sempre que siguin fins, suaus i untuosos. La combinació llegum-porc és la més tradicional, però també els combinen amb altres tipus de carn, amb verdures i amb marisc.

Naps amb llenties

8 naps

400 gr. de llenties cuites

Una morro de vedella cuit

Un vas de sidra

Unes fulles de coriandre

Oli

Sal

Pelem i tallem els naps a daus regulars, no molt grossos. Els posem en una olla, amb una mica d’oli i un gra d’all picat. Els sofregim un parell de minuts i hi vessem la sidra, deixem coure lentament, fins que el nap sigui tendre, però no es desfaci. Afegim les llenties cuites i el morro de vedella tallat a daus. Remenem un parell de voltes per integrar el conjunt i assaonem amb coriandre picat. Finalment, corregim de sal.

Galícia: empanada gallega

A Galícia, on tant l’home com la dona estan dedicats al camp o a la pesca, la cuina es caracteritza per la seva practicitat, tant en la combinació dels nutrients com en l’elaboració. L’empanada respon a aquests paràmetres: conté els nutrients necessaris i permet el consum posterior a l’elaboració.

Empanada de grelos

Massa per a l’empanada:

400 gr. de farina
200 ml d’aigua tèbia

200 ml de llet tèbia

100 ml de vi blanc
12 cullerades d’oli fregit
1 culleradeta de sal
una nou de llevat de fleca

Per al farcit

Dues cebes

Un grapat de grelos

2 kg de zamburiñes amb closca

100 gr. de pernil picat

Un ou

Un bon raig de vi blanc, tipus Albariño

Sal i pebre

Fem la massa: posem la farina en forma de volcà amb un forat en el centre, on esmicolarem el llevat fresc. Hi vessem la llet, l’aigua i l’oli i amassem fins aconseguir una massa elàstica i gens enganxosa. Podem afegir una mica més de farina o d’aigua, depenent de les necessitats. Fem una bola i la deixem reposar un  mínim d’una hora. mentrestant, preparem el farcit.

Comencem saltant el pernil, en una cassola, amb un raig d’oli. Quan estigui torrat, abaixem el foc al mínim i afegim la ceba, tallada a làmines. Deixem coure lentament, uns deu minuts. A meitat de la cocció, vessem un raig generós d’Albariño, deixem coure fins que l’Albariño s’evapori del tot i la ceba prengui un bon color. Afegim els grelos, prèviament escaldats, donem un parell de voltes i, finalment, les zamburiñes, sense les closques, netes i sense les barbes. Salpebrem.

Estirem la meitat de la massa de l’empanada en una safata de forn prèviament engreixada. Farcim la base de l’empanada amb les cebes cuites, els grelos escaldats i ben secs i les zamburiñes. Distribuïm bé els ingredients, tapem amb l’altra meitat de la massa estirada, pintem amb ou batut i coem al forn, a 200ºC durant una hora.

Truita de castanyes i bolets

No hi ha un origen concret de la truita de castanyes, es consumeix en tota la Península, raó per la que s’ha arribat a denominar com a truita espanyola. És de sabor agradable, equilibrat i te cos gràcies a les castanyes. Un dels avantatges de la truita de castanyes és que es menja al llarg de la jornada, tant per esmorzar com de mos a mitja tarda, però també per dinar i com a plat principal al sopar.

8 ous

8 castanyes pelades

400 gr. de bolets variats

Un gra d’all

Unes fulles de julivert

Oli

Sal

En una paella, amb un rajolinet d’oli, saltem els bolets nets, a foc mig, durant un parell de minuts. Afegim el gra d’all picat i el julivert picat. Continuem saltant fins que els bolets hagin perdut tota l’aigua. Afegim les castanyes picades i un pessic de sal. Fem un parell de voltes i reservem.

Batem els ous i afegim una  mica d’aigua perquè la truita quedi més esponjosa. Salem i barregem els ous amb els bolets i les castanyes. Quallem la truita a la paella.

El timbre de la porta del taller-cuina-biblioteca d’Anne Artatxo la rescata de les seves cabòries. Sovint li passa, a la cuinera Artatxo, que es concentra de tal manera en els plats i en els seus estudis que oblida el món en que està vivint.

Un missatger li entrega un misteriós paquet que conté una sèrie d’aliments que mai no havia vist abans. Una carta confidencial acompanya el paquet:

“Apreciada sra. Artatxo, li enviem una mostra dels aliments que la nau “El Descobriment” ha portat de la seva revolucionària expedició. Agrairíem l’anàlisi i un estudi sobre la possibilitat d’incorporar-los en la nostra gastronomia. No cal recalcar que apreciarem la seva discreció en aquest aspecte per considerar-ho un assumpte d’estat”

Anne Artatxo observa estupefacta els nous aliments. Els disposa sobre una taula i sense saber ni com afrontar el repte, decideix començar pel més bàsic, tastar-los.

El rebuig és immediat, són horrorosos: una hortalissa àcida, un tubèrcul insípid, un cereal de pell dura, una au seca, un llegum sense cap interès i una llavor increïblement amarga. Un fracàs.

Tot i això, la prestigiosa cuinera és conscient del gran privilegi que suposa ser la primera persona que té la possibilitat de tastar i investigar amb aliments totalment desconeguts per la resta de la humanitat.

I davant tal honor es sent amb el deure de treballar amb els aliments provinents d’un altre planeta sense prejudicis afegits. De fet, pensa la cuinera, si algú els menja, encara que siguin extraterrestres, han de tenir algun interès.

Mans a l’obra.

Per començar, denominar cada un dels aliments, perquè venen classificats numèricament i no hi ha qui s’hi aclari:

  • L’hortalissa vermella. Tomàquet
    • Sabor: entre àcid i dolç.
    • Particularitats: Gran contingut en agua i multitud de llavors.
    • Possibles aplicacions en la nostra cuina: Poques. Potser substituint la síndria en el gaspatxo i com a complement del sofregit de ceba, també poden combinar amb l’enciam, a les amanides. Respon bé al sucar el pa de pagès.
    • Pronòstic: rebuig absolut de la societat per la seva alta acidesa. Difícil convèncer als andalusos per modificar el seu gaspatxo, i molt menys aconseguir que els catalans suquin el seu estimadíssim pa amb maduixots. A més, el tomàquet canviaria estructuralment el color de la cuina espanyola, de blancs i marrons, passaria a vermells i granats. Desaconsello absolutament introduir l’hortalissa tomàquet en la dieta dels espanyols.
  • El tubèrcul insípid. Patata.
    • Sabor: pràcticament insípid.
    • Particularitats: important contingut de midó, hidrats de carboni saciants, receptor de sabors.
    • Possibles aplicacions en la nostra cuina: aquest tubèrcul podria entrar com a complement d’alguns guisats. Fregit no està gens malament, però no supera al nap ni a altres hortalisses com la pastanaga. Té un bon comportament en puré, però al ser tan insípid necessita masses condiments.
    • Pronòstic: té sortida com aliment per a animals o, com a màxim, en el cas hipotètic de períodes de fam, per la seva capacitat saciant. S’ha provat la patata com a substitut de les castanyes, a la truita, però no té cap possibilitat tenint en compte que les castanyes tenen moltíssim gust, textura i tenen un preu molt assequible per a tota la població.
  • El cereal de pell dura. El blat de moro
    • Sabor: dolcenc, suau.
    • Particularitats: la seva principal característica, la dura pell.
    • Possibles aplicacions a la nostra cuina: com qualsevol altre cereal es pot emprar per elaborar pasta, però no és panificable per la seva falta de gluten. S’ha realitzat un experiment sotmetent-lo a altes temperatures, obtenint un curiós resultat, una mena de núvol blanc lleuger, agradable pels nens, com a llaminadura, però sense cap interès gastronòmic.
    • Pronòstic: difícil acceptació en la nostra cultura, de forta tradició cerealística
  • L’au seca. Gall dindi
    • Sabor: textura filamentosa i sabor suau
    • Particularitat: enorme animal, de carn blanca y molt magre
    • Possibles aplicacions en la nostra cuina: como substitut del pollastre o como a base d’embotits baixos en greixos
    • Pronòstic: no té cap futur en la nostra cuina, massa sec i magre, necessita llargues coccions i un tractament culinari complex que el fa poc versàtil en les dietes actuals.

  • El llegum sense interès. Mongeta
    • Sabor: untuós, discret
    • Particularitats: forta pell, flatulenta
    • Possibles aplicacions a la nostra cuina: pot rebre el mateix tractament que la resta de llegums, de consum comú en la cuina actual espanyola, tot i que cada un dels llegums té consolidada la seva parcel·la i un bon repertori de receptes. S’ha provat el comportament de la mongeta com a ingredient principal en el plat de naps a l’asturiana, i sobra dir que el resultat ha estat desanimant, la mongeta no aconsegueix superar la untuositat i la textura del nap.
    • Pronòstic: difícil competir con els llegums tradicionals.

  • La llavor amarga. Cacau
    • Sabor: extremadament amargo. Color negre, poc atractiu. Textura trencadissa
    • Particularitats: alto contingut oleic Torrada millora organolèpticament
    • Possibles aplicacions en la nostra cuina: de tots els aliments tastats, el cacau és el més estrany i el que menys analogies té amb els aliments de la nostra cultura. És un producte que requereix una llarga investigació. Torrat, mòlt i barrejat amb llet calenta i sucre, com una beguda, és curiós i, fins i tot, recomfortant. Sense sucre pot integrar-se en aquells plats de la nostra cuina que contenen fruita seca, però el seu amargor ho desaconsella.
    • Pronòstic: El cacau planteja una nova dimensió en el capítol de les postres. Ara bé, el seu alt contingut en tanins i notes amargues limiten les postres als adults. Els amants del dolç mostraran un intens rebuig i en cap cas tindrà acceptació entre la població infantil.

Exhausta però satisfeta, Anne Artatxo, escriu les conclusions de la seva feina:

Un cop acabada la feina, determino que els aliments tastats no tenen gairebé interès gastronòmic, tot i que són rics en nutrients. En una població excessivament bombardejada amb noves propostes alimentàries, recomano la devolució immediata dels aliments descoberts al nou planeta Amèrica, sense donar cap publicitat al què ha succeït.

Tenim una cuina rica, amb suficients matisos organolèptics, no hi ha cap necessitat en ampliar l’oferta en aliments ni en les seves combinacions.

El comitè científic de l’expedició d’Amèrica, va decidir tornar els aliments al seu lloc d’origen, acceptant els suggeriments d’Anne Artatxo. Però….Julius Stuff, un dels tripulants de la nau “El Descobriment”, va amagar una mostra de cada un dels aliments a les golfes i va experimentar tant el cultiu com les aplicacions culinàries.

….

Barcelona, 2030. En el bar “El racó d’América”, a la pissarra està escrit el menú següent:

Gaspatxo de tomàquet

Amanida de tomàquet i blat de moro

Fabes amb cloïsses

Botifarra amb mongetes i pa amb tomàquet

Truita de patates

Pit de gall dindi amb salsa de castanyes

Pastís suau de xocolata

Llegir-ne més
21 maig 2010

El microones està a l'ona

blog ada microones.bmp

Una casa sense microones? Impossible!

Tot professional del màrqueting donaria el 5% del seu sou (per dir una cosa que fa molt mal) per ser el creador de la icona microones.

És el millor invent a nivell màrqueting que s’hagi pogut crear.

No hi ha casa, ni segona residència, ni apartament de lloguer ni autocaravana en la que no hi hagi un flamant microones.

Com a producte, és rodó: no ocupa gaire espai, no necessita instal·lació, es considera indispensable i no suposa un daltabaix en l’economia familiar. És a dir, si algú vol un microones, el compra i punt, no s’ha de demanar un crèdit ni fer una reunió per prendre la decisió.

Tothom té un microones….i ningú no el fa servir. Tothom considera que és una peça imprescindible…..i quan el tenim no ens el mirem. Tothom diu que és la mar d’útil…..i només hi escalfem la llet…..

El microones hi és, sempre, però serveix per a ben poca cosa. Un misteri o un encert del màrqueting, no ho sabrem mai. És una eina del tot infrautilitzada.

La qüestió és que el microones és una eina excepcional, tant per facilitar la feina com per a la cocció d’alguns productes.

Què passa? Que creieu que aquesta afirmació és poc argumentada?

Doncs, som-hi, arguments per donar i vendre:

Les verdures, les patates, el bacallà, queden molt millor cuits al microones que no bullits, planxa o saltats.

El microones cou de dins cap enfora, per tant les verdures queden toves per dins, sense estar rebullides.

El bacallà té una cocció uniforme, amb el microones, aconseguint una textura suau, carnosa i amb tots els seus jus, sense estar cru, perquè la cocció aprofita el contingut d’aigua dels propis aliments.

A més, la cocció no supera els 100ºC de temperatura, el que evita la dissolució dels minerals i la destrucció de vitamines.

I si el tema de la salut i de les coccions no convenç als propietaris “no usuaris” dels microones (un espècie difícil de comprendre, però ben comú), tinc un avantatge irrefutable: amb el microones no s’embruten cossis, ni olles, ni cullerots, ni paelles. Tot es cou en un únic recipient. Tampoc no cal un rentat onerós de l’interior del micro, a l’estil del forn. El microones es renta passant-hi un drap humit.

Cap la possibilitat, ben certa, de que hi hagi qui no hi trobi cap mena d’interès en les coccions ni les neteges dels estris. Hi ha qui prioritza, en la seva quotidianitat, la vessant ecològica. Doncs, també hi ha arguments que atorguen un as triomfador al microones, ja que el rendiment energètic del microones és molt superior a les planxes, forns, i focs tradicionals.

I, ara, que estem convençuts, uns coneixements de regal per saber com treure el màxim rendiment d’aquesta màquina:

Si cuinem aliments densos i compactes, com un rodó de vedella, necessitarà més temps de cocció que un aliment porós, com podria ser la carn picada.

Quan coem verdures, les cobrirem amb plàstic film, així conservaran el vapor, no perdran color ni sabor, i es couran més ràpidament.

Quan fem una cocció llarga al microones, procurarem anar remenant el contingut del recipient, de fora a dins, perquè les ones arribin amb la mateixa intensitat a tots els racons de l’aliment i es cogui uniformement.

L’aliment es courà més ràpid si conté aigua, greix o sucre. I si ens cou el temps, hem de saber que anirem més ràpid si coem dos trossos de carn o peix, que no pas una única peça, del mateix pes.

Perquè un aliment no quedi ressec, al coure’l o escalfar-lo, el taparem amb un plat o un plàstic film, i si no el podem tapar, hi posarem un got d’aigua (ple d’aigua, eh???), dins del microones, fent companyia al possible futur aliment ressec.

I, sobretot, sobretot, no vulguis cuinar MAI un ou dur….si no vols que el microones balli un rap, break i twist, tot alhora, com li va passar a la meva amiga Meritxell…..

Doncs bé, la qüestió és que la casa Lay’s em va demanar que preparés unes receptes divertides al microones, i si hi podíem posar les seves patates, perfecte.

Us haig de confessar que les patates Lay’s m’han agradat, perquè són de l’estil patata palla, que queda resultona amb tota mena de productes.

I als meus fills encara els han agradat més….

Bé, us passo unes receptes per elaborar íntegrament al microones, i us penjo un vídeo en el que em veureu en plena actuació.

http://www.prioritygate.com/?page=frontoffice&section=ver&id=108&t=los-espanoles-admiran-la-innovacion-en-la-cocina-pero-no-saben-como-crear-platos-creativos-en-casa

Espero comentaris!


Receptes al microones

Embolic de llenguado, espinacs i bolets

  • 4 llenguados
  • 300 gr. de bolets
  • 300 gr. D’espinacs frescos
  • Sal i pebre
  • Oli d’oliva

Salpebrem els filets de llenguado i hi estirem les fulles d’espinacs, enrotllem sobre sí mateixes. Les posem en un plat amb un rajolí d’oli i tapem amb plàstic film. Coem 3 minuts al microones.

Tallem els bolets ben nets, els posem en un plat, assaonem amb sal, ratllem un gra d’all i hi afegim una mica de julivert picat. Finalment, un raig d’oli i tres minuts al microones.

Servim els filets de llenguado al costat dels bolets.

 

Carbassó farcit de sobrassada

  • Un carbassó
  • 50 gr. de sobrassada
  • Un rajolí de nata líquida

Per la salsa:

  • Mig vas de mel
  • Un vas de nata
  • Una mica de romaní

Tallem el carbassó en forma de tub. El posem en un plat i el coem, al microones, quatre minuts, tapat amb plàstic film. El buidem i barregem la polpa del carbassó amb la sobrassada i un rajolinet de nata líquida. Farcim els tubs de carbassó amb la barreja de sobrassada i escalfem el conjunt un minut al microones.

Escalfem la mel al microones i la barregem amb la nata. Coem un minut, a potencia mitja.

Acompanyem els carbassons amb el toffee de mel.

 

Entrecot con allioli de pera

  • 4 entrecots ben madurs de 200 gr. cada un
  • Una pera
  • Un ou
  • Oli d’oliva
  • Sal

Rostim la pera al microones, només un minut, a potència màxima. La pelem i la triturem bé. Quan estigui freda, afegim l’ou i l’oli fins aconseguir un allioli. Salem.

Rostim l’entrecot a la planxa, a foc fort, un parell de minuts per cada costat. El tallem a tires.

A la base posem una cullerada d’allioli de pera i a sobre l’entrecot.

 

Mandonguilles de pollastre especiades sobre puré de poma

  • 500 gr. de pit  de pollastre
  • Un ou
  • Un gra d’all
  • 3 cullerades de pa ratllat
  • Unes quantes fulles de coriandre
  • Un pessic de canyella
  • Una mica de nou moscada
  • Sal i pebre
  • Una poma

Barregem la carn de pollastre picada amb el gra d’all picat, l’ou, el coriandre picat i les espècies. Amassem bé i fem petites boles que posarem en un recipient apte per a microones, que hem engreixat prèviament, les tapem amb plàstic film i les coem un parell de minuts, a potència màxima.

Rostim la poma sencera, amb pell però sense cor i amb una mica de mantega, sucre i sal, en un recipient tapat amb plàstic film, durant 4 minuts.

Esperem que es refredi, la pelem i l’aixafem amb una forquilla.

Servim les mandonguilles sobre el puré de poma.

 

No cal dir que podem acompanyar tots els plats amb les patates LAY’S al plato que, què carai, són els que m’han encarregat fer aquestes receptes!! I a més em van filmar!!!!

Llegir-ne més
19 maig 2010

L'Ascensió a Granollers o la tortura dels pèsols

colonies 2010 Itaca 258.jpg

Aquesta setmana, del 13 al 16 de maig, s’ha celebrat, a Granollers, la Fira de l’Ascenció, la fira més important de la capital vallesana, de llarga tradició. Aquest any ha complert el 60è aniversari.

Tot va començar en plena postguerra. L’ajuntament del moment va buscar una manera d’aprofitar uns terrenys orfes, l’antiga estació de França, per instal·lar-hi una fira comercial de bestiar, on els pagesos hi feien tractes, venien i compraven vaques, però també collites i terres. Aprofitant l’avinentesa també s’hi “comercialitzava” alguna pubilla; casaments arranjats, que la petita història local ha demostrat més sòlids que els sustentats en la collonada de l’amor.

En temps de mantellines, mossens i oracions, tant materialisme feia patir als promotors. Per això van buscar un apadrinament diví, que recordés als prohoms, que la butxaca sona si Déu vol. Només faltaria que per capricis dels d’allà dalt, les faixes s’aprimessin.

Per això van triar una data que apadrinés tanta pela “suelta”, l’Ascenció de Jesús. I encara avui ho arrosseguem, perquè la fira no té data fixa, depèn – anant molt enllà – de la Pasqua hebrea, del Pesaj, i se celebra 40 dies després de la Resurrecció de Crist, fent anar de corcoll als qui ara no tenen ni idea de qui és l’iniciador del nostre calendari.

Si Jesús “descendís” dels cels, s’hi quedaria, n’estic segura, perquè veuria que a la terra s’hi viu bé, els mitjans de comunicació – entre d’altres Internet – el permetrien seguir en contacte amb els seus amics interestel·lars i descobriria amb alegria una màquina de pelar pèsols i faves.

¿?

colonies 2010 Itaca 275.jpg

Estimat lector/a, estic orgullosa de tu, has aguantat fins aquí, llegint un article surrealista, estrany, ple de subjectivitats inconnexes per a qui no ha viscut l’Ascenció a casa meva, a la Fonda Europa.

Per tant, estimat lector/a, si encara ets aquí, et dec una explicació que aclareixi tot aquest aparent desori.

Els meus records més tendres, més llunyans, s’associen a la fira de l’Ascenció de Granollers.

Jo sabia que arribava l’Ascenció, no per la data, que ja he dit que no sabia mai quan tocava – per allò de dependre del calendari pasqual – sinó pels nervis que s’instal·laven a casa.

La fira de l’Ascenció va ser un encert comercial, doncs la comarca s’hi abocava, i l’afluència de públic era massiva. La vital ciutat de Granollers acollia a multitud de pagesos, de compradors i venedors, que es llevaven a l’alba per arribar a ciutat a l’hora dels tractes, de bon matí….i, aprofitant, esmorzaven i dinaven les excel·lències que els meus avis i pares cuinaven a la Fonda.

A casa es generava una mena de marató de clients. Cada any superàvem el nombre de clients de l’any anterior. Un cop acabada la fira de l’Ascenció, començava el recompte: aquest any n’hem fet mil al dia (de clients!). El resultat era un escruiximent (paraula que acabo d’aprendre, que segons el diccionari és la traducció de “agujetas”) familiar.

Perquè faltaven mans, peus i caps per a servir tantíssims arrossos, capipota, llobarros i…..pèsols. Plats de faves i pèsols ofegats, divins, que feien clamar al cel.

blog ada 17 maig 6.bmp

L’Ascenció coincideix amb el despertar dels pèsols i les faves, tendres, vellutades, saboroses i amb unes beines diabòliques.

A la Fonda ens arribaven autèntics carregaments de faves i pèsols, alerta!, sense pelar, amb la seva beina. Dos dies abans del dia d’autos, els vuit fills, sense concessió de cap mena, els pares i tot el personal de la Fonda (sense possibilitat de demanar la baixa, en aquella època), ens asseiem al voltant d’una taula enorme, amb un sac de pèsols o faves, al costat de cada un dels damnificats i un bol immens al davant. I som-hi, hores i hores pelant i, de pas, cotillejant.

Una hora està bé, deu hores és un malson, us ho asseguro.

Vaig estar molts i molts anys sense voler veure una beina, tot i que sóc una addicta a les perles verdes.

Fins que vaig descobrir que un benefactor va inventar la màquina de desgranar. La màquina m’ha fet ascendir al cel. Sóc feliç i la feina ha deixat de ser feixuga, esmerçant un dels meus traumes infantils.

Ahir, a casa, varem celebrar l’Ascenció menjant, com és tradició, un potent plat de faves tendres ofegades.

La recepta és coneguda per a tots, no la transcriuré, que el post es farà pesat.

Resumint, enrossim una mica de cansalada, la retirem. En la mateixa cassola, sofregim bé ceba tendra i uns minuts més tard, afegim alls tendres, una fulla de llorer, unes fulles de menta i una mica de julivert. Deu minuts més tard, afegim unes fulles d’enciam tallades. Posem les faves, un bon raig d’anís dolç i deixem coure uns minuts. Un parell de cullerots d’aigua i tapem, ben tapat, perquè ofeguin, uns vint minuts.

Al final, la botifarra negra, a rodanxes, sal i pebre….i servim.

Mentre recullo la cuina….un tou de beines buides, que han quedar arraconades, em distreu la mirada. Molsudes, senceres, tendres, verdes, els espera un destí poc celestial, les escombraries….i decideixo indultar-les.

Tants anys fent-me la murga, cert, però són tan maques…. Les cuinaré.

colonies 2010 Itaca 272.jpg

Beines guisades

Fem un sofregit de ceba i alls. Afegim les beines, netes i tallades i unes puntes de pernil. A foc potent, donem un parell de voltes. Aboquem aigua o brou de verdures, només per cobrir, abaixem el foc i deixem estofar, amb la cassola tapada.

Preparem una picada d’ametlla, vi blanc i un gra d’all. Afegim i continuem guisant. Quan veiem que la salsa ha quallat, les tastem de sal i les servim.

Amanida de beines

Escaldem les beines tallades de manera regular tres vegades, que perdin l’amargor. Les refresquem ràpidament perquè no ennegreixin.

A partir d’aquí ja podrem fer una amanida, al gust.

Jo la combino amb uns pinyons torrats, uns créixens, ous durs de guatlla, panses i una vinagreta feta amb mel, oli i unes gotes de suc de llimona. Salem al gust.

En tempura (el què abans en dèiem arrebossat)

Un vas i mig d’aigua molt freda, un vas de farina, un ou i sal.

Batem l’ou amb l’aigua i hi posem la farina, procurant que no faci grumolls. Arrebossem les beines i les fregim en abundant oli. L’acompanyem amb romesco.

Estic convençuda que si Jesús descendís del cel em felicitaria per ser tan apañá i no llençar res del què la mare terra ens dona.

Però més val que no ens vingui a veure, com a mínim a Granollers, perquè allà on feien la fira que commemorava la seva Ascensió al cel, els antics terrenys de l’estació de França, ara hi ha una plaça d’aquelles que es van posar de moda als vuitanta, una plaça dura, que ningú no coneix pel seu nom real – la plaça Barangé – sinó pel seu sobrenom – Plaça del CONY – en tribut a la pregunta que tot granollerí i estranger es formulava quan la van estrenar:

–         I, això, què CONY és? –

Em temo que Jesús no hi estaria gaire conforme….

Llegir-ne més
17 maig 2010

El meu secret de bellesa? Koldo Royo

blog ada 17 maig 2.bmp

Quan era adolescent me’n feia un tip, de mirar-me les revistes del cor, m’agradaven i també m’agradaven els personatges que hi sortien: guapos, rics i glamourosos. Tots tenien affaires, cotxes, cases i constantment anaven de compres. Em semblava un model de vida excepcionalment atractiu. A les entrevistes que feien a les guapes de torn, no hi faltava mai la pregunta “¿Cual es tu secreto de belleza? (la pregunta sempre era en castellà perquè les entrevistades i l’entrevistador acostumaven a ser de la rància Castella)

I jo llegia totes les respostes, perquè era tan bleda – i tan jove – que me les creia: “pepinillos en vinagre en los sobacos durante ochenta y cinco días sin ducharme”, “todo un día tomando zumo de pomelo con gaseosa y aguantarme el pipí”, “mirar fijamente a un rinoceronte tres minutos al día” i altres secrets de bellesa que ja no recordo perquè eren del tot impossibles de realitzar.

Jo les creia i em comprava els pepinillos en vinagre, el pomelo, el rinoceront i el què fes falta. Però al posar en pràctica les propostes només aconseguia fer pudor d’animal de granja, agafar una úlcera de bufeta i gastar-me una fortuna en menjar pel rinoceront, a més d’escoltar els retrets de tota la meva família per haver de compartir el sofà de la tele amb un animal de les dimensions d’un rinoceront. (El meu pare me’l va fer treure de casa perquè el bitxo havia descobert els croissants de mantega i el molt animal se’n menjava tres dotzenes per esmorzar. Es va engreixar tant que va petar les molles del sofà de la tele. Vaig trobar al pare, assegut a tres metres de terra, sobre una molla, com si estigués en un tro reial i en to majestàtic va sentenciar: – El teu rinoceront ha de marxar de casa. No hi cabem. Envia’l per correu a la teva amiga portuguesa. Aquí no el vull mes -).

No vaig aconseguir ser tant bella com les dones que sortien a les revistes del cor, però la pregunta ¿cuál es tu secreto de belleza? em continua fascinant i m’agrada llegir les bestieses que diuen les entrevistades i, darrerament, també els entrevistats, que n’hi ha de molt bells, eh?

Si mai m’ho preguntessin a mi, els diria que mi secreto de belleza es el Koldo Royo.

….

Fem una recapitulació, un flashback.

Nadal 2009. Els Reis porten una Wii als meus fills, amb un programa que es diu Wii-Fit.

Els nens juguen un dia, tres a tot estirar, al Wii-Fit. I jo prenc interès pel giny, no tant pel joc en qüestió, sinó per intentar comprendre la raó per la qual la joguineta ha costat una fortuna.

Encara no entenc el tema del preu, perquè total la gràcia és fer flexions i abdominals davant d’una tele….però, vés per on, hi trobo el meu secreto de belleza.

Resulta que un exercici és córrer, però en comptes de gaudir del paisatge polèmic de la Diagonal, corro davant la pantalla mentre gaudeixo de la programació televisiva.

Mentre gemego (de l’esforç) i suo (de l’esforç), faig zapping. I “goita tu” ensopego amb el Canal Cocina i un programa en el que hi cuina en Koldo Royo.

Oh! Com m’agrada en Koldo Royo. De veritat, és fantàstic. El seu programa de Canal Cocina versa sobre la cuina tradicional basca. La decoració, la imatge i la música del programa són totalment kitch, carrinclona i poc suggerent. Ara, el Koldo l’omple tot. Els coneixements que regala mentre elabora els plats són impagables.

-“ y ahora añadimos un poco de lechuga a los guisantes, que le da un toque de dulzor”-

Aprenc moltíssimes coses sobre els productes, les tècniques i les coccions, sobre la cuina del País Basc, sobre l’alegria de cuinar.

El programa dura 30  minuts.

Desitjo que arribi l’hora de córrer, de fer el Wii-fit, perquè així podré veure el Koldo Royo cuinant.

El programa em passa volant i, també, el temps d’exercici físic.

Em sento més guapa, més àgil, més fibrada, gràcies a la Wii-fit, però alhora, en sé més de cuina, tinc més ganes de cuinar i descobreixo productes que parlen euskera, gràcies al Koldo Royo; un equip indestructible, Wii-fit + Koldo.

Creieu-me, molt més efectiu que els cogombrets a l’aixella…..

blog ada 17 maig 1.bmp

La recepta d’avui de’n Koldo Royo a Canal Cocina.

Verat amb vinagreta de tomàquet, macarrons

2 verats grossos, desespinats

Un tomàquet

Pinyons torrats

Oli d’oliva

Vinagre de Txacolí

Porradell

Per els macarrons

Macarrons bullits

Espinacs tendres

Dos alls tendres

Per al puré d’alls

Una cabeça d’alls

Oli de gira-sol

Nata líquida

Comencem amb la crema d’alls. En una cassola petita, submergim els alls en oli de gira-sol. Confitem, a foc molt lent, fins que els alls s’estovin. Els traiem de l’oli i els triturem amb la nata líquida. Salem.

En una paella, amb un raig d’oli calent, coem els filets de verat, per la part de la pell, a foc viu.

Pelem els tomàquets, els tallem a daus, rebutjant les llavors. Barregem tres parts d’oli per una part de vinagre. Salem. Afegim els daus de tomàquet, els pinyons i els porradell picat. Reservem.

En una paella saltem els alls tendres, afegim els espinacs, esperem que coguin i, finalment, els macarrons. Donem un cop de foc a tot plegat i ja ho podrem servir.

Fem una base de crema d’alls, a sobre els macarrons amb espinacs, els lloms de verat i, finalment, la vinagreta.

Llegir-ne més
14 maig 2010

Comerç just

blog ada 5.jpg

Divendres 7 de maig vaig tenir el privilegi de presentar la festa del comerç just.

Dic privilegi perquè em va donar l’oportunitat de conèixer productes interessants i persones excepcionals que lluiten contra vents, marees i injustícies socials sense defallir.

El bolo – una senzilla demostració de plats elaborats amb productes de comerç just – va anar prou bé, no em va caure res a terra, no se’m va cremar la xocolata i vaig tenir públic interessat en el què feia.

Com a agraïment a la feina feta, que no va ser gens onerosa, em van regalar un lot de productes de comerç just: bombons de praliné, melmelada de guayaba, xocolata amb anacards, cafè i un cuscús integral.

Els principis del comerç just es basen en el preu digne i estable dels productors, la relació comercial a llarg termini, els beneficis per a tota la comunitat, la equitat de gèneres entre els productors i el respecte al medi ambient. Ni de bon tros poc ambiciós!

El lema de la festa del comerç just és “bonic per dins i per fora”, però també “tu tries què prefereixes!”

Vaig sortir de la festa ben convençuda, però tot arribant a casa, i quan l’eufòria m’ha deixat el cervell serè, els dubtes m’han visitat.

Sí, clar – pensava – jo trio el què prefereixo, cert. Ja m’agrada que el món funcioni millor, que tothom treballi equànimement, que tinguem consciència del què mengem, saber què hi ha al darrera de cada gra de cafè……però és que a mi m’agrada menjar bo!

Jo vull que els aliments que trio siguin gustosos, saborosos, bons, en definitiva.

Ostres, no es pot ser tan egoista, noia! – pensava l’altra jo – només buscant el plaer hedonista. I les dones que treballen en condicions infrahumanes, per un sou que no els permet ni el més mínim caprici, subjugades a les multinacionals?

Uf! Quantes contradiccions.

Res, per sortir de les cabòries montillianes, he optat per posar-me el davantal; això sempre m’ajuda, trec cassoles, encenc el forn, obro nevera i em capbusso en les espècies i les verdures…..i en el cuscús integral de comerç just.

Hem dinat dues receptes de cuscús. Sóc tremenda, jo, quan em fico en una història tothom en surt esquitxat: cuscús de primer i cuscús de segon. Alça!

Però, deixeu-m’ho dir: quin cuscús! Fantàstic!

PRIMER PLAT

Taboulé particular

Cuscús integral

Un grapat de pinyons

Un mango

Un grapat de tomàquets secs rehidratats

Rom

Oli d’oliva

Vinagre de mòdena

Unes fulles d’estragó fresc

Hidratem el cuscús i quan hagi absorbit la totalitat de l’aigua, afegim una mica d’oli per separar els grans.

Torrem els pinyons, amb una miqueta d’oli.

Tallem els tomàquets secs menuts. Obrim el mango i el tallem a dauets.

Barregem el cuscús amb el mango, els pinyons i els tomàquets secs.

Fem una vinagreta amb tres parts d’oli, per mitja de rom i un quart de vinagre de Mòdena. Emulsionem. Piquem estragó fresc i l’afegim a la vinagreta.

Amanim amb la vinagreta i servim immediatament.

SEGON PLAT.

Cuscús saltat amb verdures

Cuscús integral

Un porro

Un all tendre

Una pastanaga

Dues carxofes

Unes cues de gambes pelades no massa grosses

Porradell

Comí

Sal

Oli d’oliva

Tallem menuda la pastanaga i, a foc lent, la fem estovar en una paella, amb una mica d’oli. Ara, hi posem les carxofes, tallades fines. Deixem coure una estoneta i hi posem el porro picat i l’all tendre. Afegim unes llavors de comí i un pessic de sal.

Hi posem les gambes, sacsegem i acabem amb el cuscús ja rehidratat i el porradell picat.

Tastem i hi afegim sal si cal, i unes bones voltes de molinet de pebre

A TAULA!!!!

I, ara sí: jo trio el què prefereixo: cuscús integral de Palestina de Comerç Just.

Cada granet compta

Bonic per fora i bonic per dins.

Llegir-ne més
12 maig 2010

Cafè, copa i puro?

blog ada 4.jpg

Que les coses han canviat, no hi ha cap mena de dubte. Mirem una pel·lícula dels seixanta i ens quedem astorats amb aquells cotxes antiquats, els vestits, els nòvios a la mili i els pentinats d’aquella època. No entenem com ens ho podíem manegar sense mòbil, sense ordinador i sense el Zara, en aquella època.

Menjàvem còctel de gambes als restaurants reputats, llenties estofades casolanes els dijous i respectàvem religiosament l’abstinència de carn els divendres de Quaresma.

Ai! Quants records!

Tot ha canviat. Cert.

Ara bé, fem aquesta hipòtesi: algú marxa del “país que no sap ploure” el 1980 i torna just ara. Aquesta persona s’avindria als cotxes més grossos, als tatuatges i a la cuina tecnoemocional i molecular, n’estic segura. Però si alguna cosa el sorprendria seria observar que els metges no fumen mentre visiten als pacients a l’hospital, descobrir que els taxistes no fumen al taxi, constatar que les mestres de guarderia surten de l’escoleta per fumar, veure com els treballadors baixen 10 pisos per fumar-se un cigarret al carrer i, sobretot, sobretot, no veure als clients fotent-se un puro com una catedral després d’un àpat. Els restaurants gastronòmics no permeten fumar perquè, precisament, el fum no ajuda a percebre els gustos amb netedat.

Si alguna cosa ha canviat en el nostre paisatge és el fum. No és que n’hi hagi menys, no, aquest el tenim igual, però ha canviat de lloc. El fum, ara, és al carrer, o tancat a casa.

I també als restaurants quan les passen canutes.

Ja no vull parlar de la llei que ha deixat desemparats als restauradors. D’aquesta llei ja n’hem parlat massa. I a més em porta mals records, perquè a Semproniana varem optar per ser no fumadors. Haver de dir al teu client – que és el què més t’estimes i el que més necessites – que ha d’anar a fumar a sota la pluja, és molt desagradable. Veure marxar lluny, molt lluny (al restaurant del costat) un dels teus millors clients perquè no deixes fumar, és tremendament trist. Sentir-te mesquí i cruel per no deixar fumar als clients, gràcies als quals tens restaurant, és un tràngol que no recomano a ningú. I haver de dir NO quan t’imploren que els deixis fumar en el moment que ja no queda ningú al restaurant, fa angunieta.

Ser el dolent de la pel·lícula del fum, per decisió  dels de dalt que no són ni clients meus ni vindran mai, és una gran p…

Però ja està fet, fi, ja no en vull parlar més. He perdut clients, n’he guanyat d’altres i a casa meva no es fuma, i s’ha acabat el tema. Quan passen aquestes coses aprens a ser així, intransigent.

Faig aquestes reflexions quan em cau a les mans aquesta imatge, un anunci antic, esfereïdor, en el que dos nens estan fumant, amb total naturalitat. Així era el nostre país, que va promocionar el fum fins a aquests nivells. Tots fumàvem, i els que no encenien cigarretes eren més aviat rarets. Els pares ens donaven un cigarret quan ens veien amb prou edat per seure a la taula dels grans. I ara, tots a menjar-nos les ungles.

De les copes, també ens n’hem oblidat. Els licors resten plens de pols a la lleixa, fent més aviat la funció de decoració dels restaurants que no pas alegrant l’ànima.

Ens queda el cafè i això sí, siusplau, que “llueva café en el campo” i en els restaurants. Siusplau!

Llegir-ne més
10 maig 2010

Un pedrer per fardar

BLOG ada 2.jpg

Transcric un diàleg entre dues senyores, la mar de ben posades, que vaig escoltar – sense voler! – a la taula del costat d’un restaurant fashion.

· Jo voldré una amanida de géssiers – diu la senyora 1 al maître

· A mi també m’agraden molt els pedrers – comenta la senyora 2

· Ui, no els he tastat mai! La veritat és que em fan un fàstic horrorós! – respon la senyora 1

La senyora 2, atònita, no sap com reaccionar. Un géssier és, simplement, un pedrer en francès. Però, està clar, el desconeixement tranquil·litza les consciències….i els paladars.

La primera lectura és anecdòtica i simpàtica, però la segona lectura em va fer pensar en que fa molt de temps que no menjo pedrers, en el meu cas de pollastre.

I sense donar més oportunitats al dubte, m’encamino decidida – amb el carro, això sí – cap al mercat, a la polleria Vicky, que sempre en té.

La Vicky em confessa que gairebé ningú no vol els pedrers. – És una cosa antiga, això –

Sóc antiga, doncs, perquè a mi no només m’agraden, sinó que els trobo a faltar si passo una llarga temporada sense menjar-ne.

Hi havia una vegada els pollastres arribaven a les cases sencers….amb el què costaven ningú no perdonava ni l’ungla!

Les potes, els colls i el pedrer anaven a l’olla. I eren les autèntiques llaminadures del caldo. Recordo a la meva germana MªAntònia rosegant amb delit aquella pota de pollastre, amb les ungles i tot! Jo sempre pensava, de petita, que una mica de manicura no li aniria gens malament a aquelles unglotes tan llargues i urpades.

També recordo a la Manuela – la senyora que ens cuidava – com netejava el pedrer. Li treia tot allò de dins, una mena de pasta groga.

Ara els pollastres semblen peces  i hi ha moltes persones que no han vist mai el puzle sencer. Quan menjo pollastre a casa dubto que la pota i la cuixa siguin del mateix animal.

Uf! Semblo una iaia, amb tants records i tantes manies…..

Sigui com sigui, ja sóc a mercat i m’enduc una safata de pedrers a casa. Es tracta de pedrers orfes, perquè els “amos” dels pollastres comprats els rebutgen. Pots comptar que la Vicky està encantada amb la meva compra. Amb el què li costa de vendre les minúcies dels pollastres!

El pedrer és el múscul que ajuda a les aus a processar el gra. Les aus mengen gra, dur, duríssim, i  no tenen dents! Així que, al mateix moment que piquen gra, també prenen petites pedretes. Tot plegat va a parar al pedrer, el múscul en qüestió, que amb un moviment de pressió fa que les pedres matxuquin el gra. El pedrer expulsa les pedretes i el gra matxucat passa a la següent fase: la digestió i absorció de nutrients.

blog ada 3.jpg

De tornada a casa, penso, perquè has comprat els pedrers?

Vull dir, que sí, que ja ho he dit que m’agraden molt, però n’he comprat una bona safata. Quant hi ha de plaer i quant hi ha de reivindicació en conservar una manera de menjar que veig perillar?

Em fa patir que els nens d’ara no tinguin la possibilitat d’estimar els pedrers,  simplement no els podran tastar mai, perquè a les cases ja no es cuinen i, per suposat, no es mengen.

Comprar pedrers i menjar-los té una part hedonista i una part de sentiment de pertinença a una cultura. Quan els mengem a casa, amb els fills, els gaudim, és clar, però se’m posen millor perquè penso que els transmeto part del nostre patrimoni culinari.

Pobre pedrer! Quin pes en responsabilitats!

I, ara, a casa, el cuino. El pedrer, com deia, és un múscul que està en constant moviment, el què el fa molt fort i difícil de rosegar si no el “rendim”. L’hem d’estovar, vulgui o no vulgui.

Es pot bullir, estofar o confitar.

Jo l’acabo de netejar bé, el poso a en una safata, amb una mica de sal, pebre, farigola, una fulla de llorer i el cobreixo amb oli d’oliva.

L’enforno, a 80ºC, durant dues hores, i el pobre pedrer es rendeix, s’estova i s’amoroseix.

El conservo en el mateix oli de la cocció i el faig servir per tot:

Per acompanyar amanides

Com a complement en un saltat de verdures

De “chicha” en un arròs o com a contrapunt proteic en una pasta

Però el pedrer té el seu paper estel·lar en…..els entrepans dels meus fills!

Com farden a l’escola! – Avui, porto entrepà de pedrers! I tu? De Nocilla? Vaja rotllo, sempre menges el mateix!

Llegir-ne més
9 maig 2010

Un diumenge d'autoajuda

_Tarjeta_multimedia_BlackBerry_pictures_IMG00338[1].jpg

El fenòmen del què es denomina com a autoajuda és del tot rellevant. Tenim una feinada de feina entre la solidaritat (ajudar a tothom en abstracte), l’amistat (ajudar al del costat) i l’autoajuda (que tal com diu el títol, vol dir, mirar-se el melic)

Ja és maco ja ajudar-se a un mateix.

Però amb aquesta cançoneta estem ajudant als que es dediquen al fenomen de la denominada “autoajuda”: llibres, programes als mitjans, xerrades, teràpies i, fins i tot, productes – flors de Bach, pomades relaxants, elixirs i encens de mil i un olors –

L’objectiu del fenomen econòmic de l’autoajuda és que l’usuari (el client, el que paga, en definitiva) trobi la preuada i inassolible felicitat

LA FELICITAT!!!

Paraula mítica, estat idíl·lic, muntanya inassolible, dificultat màxima.

No hi ha formula estandaritzada per a la felicitat.

Al bell mig d’una entrevista a la ràdio, la conductora del programa em va preguntar què era per a mi la felicitat…..Ummmmh, vaig quedar-me tota parada davant una pregunta tant elevada.

–         Anar de ventre cada dia – vaig contestar.

Sento decebre-us, però per a mi la felicitat està molt allunyada dels moments de catarsi amb encens i aromes a botiga Natura. Per a mi la felicitat és passar-m’ho bé i jo m’ho passo bé menjant, i si tinc mal de ventre, doncs no puc menjar.

El diumenge vaig passar un dia d’extrema felicitat. En comptes de pàgines d’autoajuda vaig optar per un entrecot (veieu el greixet de la carn fonent-se? MMMMHHH)

L’encens es va transformar en un Numanthia – de Toro -. Els espinacs tendres feien la funció de les flors de Bach. I vaig dedicar un minut de meditació al pa amb tomàquet.

I, a viure així qui me n’ha ensenyat?

Charlie Brown: “La felicitat és un plat de patates fregides”

Llegir-ne més
7 maig 2010

Sant Ponç i les herbes

El santoral està farcit de traïcions, drames i episodis truculents interessantíssims.

No hi ha guionista de cap sèrie d’embolics que tingui tantíssima imaginació com els creadors de les llegendes dels sants de la nostra història sagrada. I, de fet, aquestes històries són molt més divertides que no pas els embolics i els adulteris de “Nissaga de poder” i “Vent del pla”.

El problema del santoral és de màrqueting. El títol no està ben trobat i, és clar, ningú no s’hi interessa.

Proposo un nou títol que segur posicionaria aquestes històries en el rànquing dels súpervendes de Sant Jordi:

“Biografia gore dels sants més interessants”

(observeu la cadència, el ritme i la rima del títol…..triomfaríem, segur!)

Ó

Biografia gore dels nostres ídols religiosos”
(introduint el concepte “nostre” ho fem més proper; la paraula ídol també és important, perquè a tothom li agrada ficar el nas a casa dels famosos – encara que el seu regnat en el món del glamour fos al s.I a.C.)

El que segur no podem obviar en el títol és la paraula GORE, perquè realment els sants, per arribar a ser-ho, no ho van tenir fàcil, la competència en vexacions, tortures i situacions dramàtiques era esfereïdora, pròpia de ments més retorçades que les d’un xinès en  ple procés creatiu del seu pròxim catàleg de tortures a occidentals.

Sense anar més lluny, dimarts que ve, dia 11 de maig, celebrem Sant Ponç.

Sant Ponç és el sant de les herbes curatives.

Segons la biografia gore de Sant Ponç, sembla ser que el martiri que va dur al sant al cel – sense el pagament de cap mena de peatge – va ser que les xinxes se li van menjar el cap de viu en viu.

Un cop va perdre el cap – que té la seva dificultat, la veritat – Sant Ponç es va erigir com un benefactor en la lluita contra les xinxes i els paràsits, actitud comprensible vista la poca delicadesa que els animalons van tenir amb el cap del sant.

Sant Ponç, quan hi era del tot, vull dir abans de perdre el cap, era un estudiós de les herbes aromàtiques i de les seves aplicacions curatives, pel que el dia de la seva onomàstica, l’11 de maig, es commemora el martiri de Sant Ponç celebrant fires d’herbes medicinals i aromàtiques per tot Catalunya.

A la missa que culmina la festa del Sant es beneeixen les herbes comprades aquest dia. Segons la tradició si col·loquem les herbes beneïdes sota el llit mantindrem les xinxes i els paràsits allunyats durant un any dels nostres caps….Uf! menys mal!!!

Sense cap intenció d’entrar al cel per la porta gran….només per plaer….jo menjo per Sant Ponç una bona amanida d’herbes.

I tot i que segons per a qui les herbes són un martiri, cal recordar que el veritable martiri són…… les xinxes que es mengen els caps dels que seran sants!

AMANIDA d’herbes de Sant Ponç…..per no perdre-hi el cap

La qüestió és barrejar tota mena d’enciams, per tenir diferents textures, colors i sabors.

Afegir-hi unes tires de remolatxa, unes nous, una mica de bacallà esqueixat i ep!, unes làmines de coco.

Fem una olivada i la rebaixem amb oli, perquè s’escampi bé. Amanim bé els enciams.

Piquem anet i porradell i l’afegim a l’amanida.

Cada element d’aquesta amanida simbolitza les parts més destacades de la biografia gore del nostre estimat Sant Ponç.

Voleu jugar a descobrir-ho????

Llegir-ne més
4 maig 2010

Terror a les llistes

blog ada ferran adrià.jpg

Al Regne Unit, una revista Restaurant Magazine (que original, el nom!) fa una llista anual de quins són els millors restaurants del món.

Amb total frescor, llibertat i subjectivitat, gosa dir que aquest és el M I L L O R restaurant i que aquest és el segon o el vint-i-cinquè, o el 100.

Nosaltres, el nostre petit i acomplexat país, que canvia d’idioma quan la persona que tenim el davant ens parla en castellà – tot i haver nascut en el nostre mateix barri – està feliç i ufanós com un anís, perquè els nostres restaurants arrasen. El nostre ambaixador dels fogons – en Ferran Adrià – ha estat en el primer lloc de la llista els darrers anys, mentre que en Joan Roca ha passat a la quarta! posició.

Ja ho sé, ja ho sé que no sorprenc ni descobreixo res a ningú i que tots els que llegiu aquest post ja en teníeu notícia, però és que no me’n puc estar de comentar-ho.

Hi ha qui compara la benaurada llista amb els Oscars, els de Hollywood. En el món de la cuina, tant amb les estrelles Michelins com en aquesta llista de restaurants (que, recordem-ho, fa una revista no se sap sota quin criteri d’elecció), la perversitat és un grau. Vull dir en el món de la cuina competitiva, perquè en aquest cas, ens referim a la competició més exaltada i, alhora, menys objectiva.

Les competicions esportives es valoren de manera matemàtica: qui corre més o tarda menys temps en fer una carrera, guanya. Els Oscars de cinema es guanyen per a tota la vida. En aquesta fantàstica llista de restaurants, avui ets el deu, i l’any que ve, el 64.

I tot i que estic molt i molt orgullosa dels nostres cuiners triomfadors, vull dedicar unes paraules als qui han perdut posicions en la llista. Perquè ser guanyador és fantàstic, però anar enrere pot arribar a ser un autèntic drama.

Els esportistes estan acostumats a perdre, com deia en Guardiola després del partit amb l’Inter: el Barça sap perdre i sap guanyar. Els cuiners no saben perdre perquè la seva feina no es valora per gols, ni per metres, ni per cistelles. La feina dels cuiners es valora per satisfaccions. Quantes satisfaccions et dona El Bulli? Tres, vint, cent? Uf, que complicat!

Estem d’acord que la cuina és una artesania, que es basa en la repetició i, sovint els errors s’esmercen empíricament. Però també estem d’acord que, en menor mesura, la cuina és art, amb els seus graus d’inspiració mig divina mig folla.

I tots sabem la tendència suïcida que els artistes pateixen.

És per això que em fa patir tot aquest tema de les llistes i les cruels competicions, perquè com que tot cuiner porta un artista dins, veig a venir que l’artista de dins el cuiner s’acabarà suïcidant, per una nimietat tal com ser el 67 ó el 93 de l’arbitrària llista que elabora una revista anglesa (qui ha menjat mai bé a Anglaterra?).

No serà la primera vegada que un cuiner es suïcida, tenim l’exemple de Vatel – el maestresala del Príncep de Condé, el gran general de Lluis XIV -. Vatel va acabar amb la seva vida perquè el sopar que preparava per al rei no va sortir tant bé com ell volia.

No fa ni una dècada, el cuiner francès, Bernard Loiseau, es va suïcidar per l’amenaça de perdre una estrella Michelin.

És ben cert que el nivell de competició que ha assolit el fogó i el cullerot és de tanta volada que els esforços que fan els cuiners són titànics, sense comparació possible amb cap esport de competició, sobretot per allò que comentàvem, perquè els criteris d’elecció són subjectius i afecten a la part més íntima del cuiner: l’autoestima.

La decisió de certs cuiners d’abandonar les estrelles i les llistes és una porta a la llibertat, a la salut i a la vida plena.

Llarga vida als cuiners!

Llegir-ne més