Terror a les llistes

ADA PARELLADA
4 maig 2010

Terror a les llistes

blog ada ferran adrià.jpg

Al Regne Unit, una revista Restaurant Magazine (que original, el nom!) fa una llista anual de quins són els millors restaurants del món.

Amb total frescor, llibertat i subjectivitat, gosa dir que aquest és el M I L L O R restaurant i que aquest és el segon o el vint-i-cinquè, o el 100.

Nosaltres, el nostre petit i acomplexat país, que canvia d’idioma quan la persona que tenim el davant ens parla en castellà – tot i haver nascut en el nostre mateix barri – està feliç i ufanós com un anís, perquè els nostres restaurants arrasen. El nostre ambaixador dels fogons – en Ferran Adrià – ha estat en el primer lloc de la llista els darrers anys, mentre que en Joan Roca ha passat a la quarta! posició.

Ja ho sé, ja ho sé que no sorprenc ni descobreixo res a ningú i que tots els que llegiu aquest post ja en teníeu notícia, però és que no me’n puc estar de comentar-ho.

Hi ha qui compara la benaurada llista amb els Oscars, els de Hollywood. En el món de la cuina, tant amb les estrelles Michelins com en aquesta llista de restaurants (que, recordem-ho, fa una revista no se sap sota quin criteri d’elecció), la perversitat és un grau. Vull dir en el món de la cuina competitiva, perquè en aquest cas, ens referim a la competició més exaltada i, alhora, menys objectiva.

Les competicions esportives es valoren de manera matemàtica: qui corre més o tarda menys temps en fer una carrera, guanya. Els Oscars de cinema es guanyen per a tota la vida. En aquesta fantàstica llista de restaurants, avui ets el deu, i l’any que ve, el 64.

I tot i que estic molt i molt orgullosa dels nostres cuiners triomfadors, vull dedicar unes paraules als qui han perdut posicions en la llista. Perquè ser guanyador és fantàstic, però anar enrere pot arribar a ser un autèntic drama.

Els esportistes estan acostumats a perdre, com deia en Guardiola després del partit amb l’Inter: el Barça sap perdre i sap guanyar. Els cuiners no saben perdre perquè la seva feina no es valora per gols, ni per metres, ni per cistelles. La feina dels cuiners es valora per satisfaccions. Quantes satisfaccions et dona El Bulli? Tres, vint, cent? Uf, que complicat!

Estem d’acord que la cuina és una artesania, que es basa en la repetició i, sovint els errors s’esmercen empíricament. Però també estem d’acord que, en menor mesura, la cuina és art, amb els seus graus d’inspiració mig divina mig folla.

I tots sabem la tendència suïcida que els artistes pateixen.

És per això que em fa patir tot aquest tema de les llistes i les cruels competicions, perquè com que tot cuiner porta un artista dins, veig a venir que l’artista de dins el cuiner s’acabarà suïcidant, per una nimietat tal com ser el 67 ó el 93 de l’arbitrària llista que elabora una revista anglesa (qui ha menjat mai bé a Anglaterra?).

No serà la primera vegada que un cuiner es suïcida, tenim l’exemple de Vatel – el maestresala del Príncep de Condé, el gran general de Lluis XIV -. Vatel va acabar amb la seva vida perquè el sopar que preparava per al rei no va sortir tant bé com ell volia.

No fa ni una dècada, el cuiner francès, Bernard Loiseau, es va suïcidar per l’amenaça de perdre una estrella Michelin.

És ben cert que el nivell de competició que ha assolit el fogó i el cullerot és de tanta volada que els esforços que fan els cuiners són titànics, sense comparació possible amb cap esport de competició, sobretot per allò que comentàvem, perquè els criteris d’elecció són subjectius i afecten a la part més íntima del cuiner: l’autoestima.

La decisió de certs cuiners d’abandonar les estrelles i les llistes és una porta a la llibertat, a la salut i a la vida plena.

Llarga vida als cuiners!

Llegir-ne més
3 maig 2010

El delit de les botifarres

Un dia vaig matar un gos i ara sóc un “matagossos”.

Em temo que aquesta és una dita castellana, però no recordo com fem anar aquesta expressió en català. Però em va bé per dir que un dia vaig tractar la part sensual de la gastronomia i, a partir d’aquí, em van fer “experta en sexe gastronòmic”

Deixa’m que t’ho expliqui: un dia vaig escriure per encàrrec un article a un suplement d’un diari, on hi col·laboro regularment, sobre cuina eròtica, aliments afrodisíacs i tot això.

Us haig de confessar que també he escrit sobre cuina per a nens, sobre germinats, sobre bocates i sobre pasta italiana. I no per això he acabat anant a totes les ràdios, teles, diaris i altres mitjans com a experta en germinats, bocates o pasta italiana. En el món dels mitjans es valora més la capacitat de transmetre amb entusiasme que no pas el coneixement profund i extens del tema en qüestió. Ens documentem, estudiem i preguntem i acabem escrivint de múltiples temes.

Però vaja que, com que sembla ser que no hi ha massa gent que parli de cuina i erotisme, doncs que m’ho han demanat vàries vegades.

I com passa amb la cervesa, tant tastar-la, al final t’agrada.

I, a més, tant parlar-ne, no em fa ni vergonya, ans al contrari, en parlo obertament i de manera natural.

Com que n’he parlat sovint, crec que he de renovar el discurs. I per això vaig pel món amb els ulls i els sentits ben oberts.

I ara me n’he adonat que anar a mercat em posa. M’encanta. I de totes les parades, la que em té més seduïda, fins el punt que em genera sucs de tota mena és la xarcuteria. Quan veig les botifarres penjants, m’arriben els aromes dels formatges, la morbiditat de les burrates m’ataquen i em deixen tastar un tallet escadusser de pernil que em taca els llavis d’aquell greix indecent, absolutament excitant, haig de marxar a casa corrents. Si hi trobo al manso i la situació està més o menys lliure (no hi ha criatures pel mig, ni amics asilats, ni ningú que vingui a arreglar les canonades….), doncs sí, hi ha culminació al llit.

Però si no hi trobo al manso, podries pensar que m’ho faig sola. I tant! Però saps que faig?

Obro mitja barra de pa, suco fins la indecència amb tomàquet, unto generosament amb oli i sal i som-hi: embotits, formatges, pernil….Una endrapada més important que la de després de f com desesperats.

Ja ho veus, no tinc fantasies sexuals, sinó que tinc quotidianitats que em fan anar de bòlit.

Evidentment, des que ho he experimentat, les visites a cal tocinaire s’han fet periòdiques. Com a mínim, dos cops per setmana.

Llegir-ne més
2 maig 2010

Amb bicicleta a Sant Vicenç de Montalt

_Tarjeta multimedia_BlackBerry_pictures_IMG00336.jpg

Estiu = Sant Vicenç de Montalt

Si no vaig a Sant Vicenç és com si no hi hagués hagut estiu. Ja ho sé, ja, que no sóc original. Tant perquè la majoria dels estiuejants no hem pogut treure’ns del cap, ni del cor, els pobles i els indrets on hem passat tantes llargues hores d’avorriment i altres emocions, com perquè pràcticament una quarta part dels catalans passen l’estiu al Maresme.

Tampoc no busco ser original, sinó buscar una manera d’entrar al tema en qüestió.

Dec ser d’una altra època, perquè encara sóc de la mena de persones que necessiten una introducció, un nus i un desenllaç en tot allò que fan.

Jo us vull parlar de la coca de Llavaneres, un dels dolços més sublims d’aquest país, però en comptes d’explicar-vos com es fa i on menjar-ne la més excelsa, m’embranco a parlar de bicicletes, sorra enganxada als peus i tardes de lentes a la discoteca del poble.

I és que no només associo l’estiu a Sant Vicenç de Montalt, sinó que associo, inevitablement, la coca de Llavaneres a les delicioses tardes d’estiu – les de diumenge – que, just després de menjar la coca, anunciava als meus pares que marxava amb les amigues, o els amics.

Els pares, els germans i la resta aixecaven una cella i, jo, menuda, agafava la bicicleta i volava, volava, a trobar-me amb les amigues.

A Sant Vicenç, jo que tenia vuit anys, ningú no em preguntava on anava, ni a quina hora tornava.

A Sant Vicenç, tot era tant lleuger com la coca de Llavaneres.

Si a l’hivern m’enyorava de Sant Vicenç – passava sovint -, demanava a ma mare que m’anés a buscar un tros de coca. – Ai las – deia ma mare – Només la fan a Llavaneres, i som lluny, ara – I, jo, m’enyorava.

L’he après a fer, finalment. Ara ja puc menjar-ne arreu i tantes vegades com desitgi. Ja seré feliç, segur, perquè la coca és fantàstica, molt bona, segur…..però no és la coca el què enyoro…..és la bicicleta.

COCA DE LLAVANERES

Una làmina de pasta de full congelada

Pinyons

Sucre

Per la crema

500 ml de llet

100 gr. De sucre

40 gr de Maizena

3 rovells d’ou

Per al massapà rebaixat

100 gr. D’ametlla mòlta

100 gr. De sucre

La pell d’una llimona ratllada

Fem la crema: fem bullir la llet. Batem els ous amb el sucre i la Maizena. Escaldem aquesta barreja amb la llet bullint. Tornem el conjunt al foc i, a foc lent, anem remenant fins que quedi una crema espessa. Reservem tapada amb un plàstic film, perquè no faci pel·lícula.

Barregem l’ametlla en pols amb el sucre i la pell de llimona. Rebaixem el massapà amb aigua fins que es pugui estirar amb un pinzell.

Estirem la coca, rectangular, perquè en surtin dos trossos iguals.

En una safata de forn, protegida amb una catifeta de silicona, posem la base de pasta de full i la punxem perquè no s’apugi.

Posem una bona capa de crema pastissera. Tapem amb l’altre tros de pasta de full estirada, punxem i, amb un pinzell la pintem amb massapà rebaixat. Finalment, posem pinyons i espolsem sucre.

Coem al forn calent a 150ºC durant una hora, a la safata inferior del forn.

Llegir-ne més
30 abril 2010

Jordi Estadella

Escric aquestes línies deu minuts després d’assabentar-me de la mort d’en Jordi Estadella. Ho escolto a la ràdio, el mitjà de la notícia immediata, el mitjà on en Jordi treballava i que estimava amb bogeria.

Deia en Jordi que la ràdio és la novia segura, constant i fidel, que et relaxa; mentre que la televisió és l’amant passional, aquella que et fa viure d’adrenalina, fins que en quedes tip.

D’en Jordi tothom recorda les seves amants – l’1,2,3; piano bar; filiprim; no te rías que es peor….- les aparicions estel·lars a la televisió; així com el seu personatge “Tito B. Diagonal”. Bé, això és el que han explicat a la ràdio sobre el seu currículum, o biografia professional. És ben bé que sempre impacten més les amants que les novies…..

En cap moment, a la ràdio, han fet referència d’una de les seves vessants destacades: la gastronomia.

Jordi Estadella era un apassionat, per sobre de tot, de la gastronomia, fins el punt de fer-ne ofici. Durant una dècada ha presentat el programa de Boca en Boca, a Com Ràdio. Estava implicat fins les barbes, si anaves a qualsevol festa gastronòmica, allà estava:

presentant ponents en congressos de gastronomia, recolzant tota mena d’activitats i presentacions de productes de tota mena.

Vaig anar vàries vegades convidada al seu programa, que realitzava sense guió. Aquest tret, que a mi em feia molta gràcia, devia portar de corcoll als seus col·laboradors, n’estic segura. Però la lectura que jo en feia de la manca de guió és que no li calia, perquè la gastronomia era, per a ell, troncal, no li feia falta estudiar-la ni preparar-se’n. S’ho sabia tot i, per tant, no li calia portar apunts.

El sr. Estadella i jo ens coneixíem, sí, però no érem especialment amics. Érem coneguts i saludats. Ara bé, he trobat flagrant l’omissió de la seva dedicació al món de la gastronomia en la notícia que he escoltat aquest matí, sobretot perquè no només la gaudia, sinó que s’hi dedicava professionalment. I he decidit fer servir la plataforma del blog, per esmerçar aquest oblit.

Varem coincidir el 2004, al Fòrum de les Cultures, on va estar presentant i dinamitzant l’escenari dels cuiners, durant TOTS i cada un dels 400 dies que es va estar celebrant aquest festival barceloní.

Si això no és dedicar-se a la gastronomia…….

Un comentari fora d’antena: per no equivocar-me en cap dada en l’article que he escrit ara mateix, he visitat l’entrada d’en Jordi Estadella a la wikipèdia. La sorpresa ha estat majúscula, perquè la meva visita ha estat a les 11h del dia 30 d’abril (el sr. Estadella ha mort a les 4h del 30 d’abril) i ja s’havia introduït la data del defunció!

Les ràdios són ràpides informant, tant com els blogs, però la celeritat de la wikipèdia és digna de menció!

Llegir-ne més
29 abril 2010

Nouvinguts

Les notícies sobre nouvinguts, conflictes, dades i altres nimis detalls són habituals als diaris.

Eduquem per la tolerància, però tot sovint escoltem comentaris sobre la conflictivitat entre els nouvinguts i els pedigrís catalans de tota la vida…i considerem de tota la vida els catalans arribats amb la primera onada d’immigració procedent del sud d’Espanya en les dècades dels 50 i 60 del segle passat.

Els comentaris dels catalans TV (de tota la vida) versen tant sobre els llocs de feina manllevats pels nouvinguts en aquests difícils anys de crisi, com aquella dita tant nostrada “de fora vingueren i de casa ens tragueren”.

 El comentari més agut, més bèstia que he sentit darrerament, en una conversa de cafè, feia així:

–         M’agrada molt anar al restaurant “tal” perquè t’atenen nacionals”

Aquesta mateixa persona aplaudia el programa Karakia, com un programa interessantíssim que educa en la tolerància.

En resum: nouvinguts sí, però ben lluny del meu entorn – laboral, social i, fins i tot, quan la seva funció és la més discreta, quan serveixen taules –

Així, els restauradors s’estalvien de posar “negres” a servir taules, perquè saben que poden causar rebuig. Les cares “europees” les destinen a servir taules i les cares “exòtiques” a la cuina i al rentaplats.

Ens encanten els falafels, sempre i quan ens els serveixin “nacionals”

 Donava voltes al tema que m’ocupa: la convivència entre nouvinguts i els de pedigrí, quan aquest darrer veu “perillar” el seu patrimoni….sigui econòmic, cultural o culinari, quan vaig escoltar dues frases senzilles però amb gran contingut.

Una la vaig escoltar al gran Pere Tapias, “les fronteres es mouen, les cultures evolucionen, la història es superposa, i sempre resta la gastronomia

L’altra frase, no recordo qui la va dir, feia així: “no tenim un passat comú, però hem de tenir un futur comú”

Les dues frases es van dir en un context en el què es parlava de la immigració. I em van agradar.

La primera perquè és ben cert, les cuines, les gastronomies són més fermes que les terres, que ja és dir.

A França, un país de tercera generació d’immigrants, que ja és temps, les netes dels immigrants magrebins ja no porten xador, gairebé no parlen la llengua de les àvies, però no han deixat de menjar cuscús, i encara més, la majoria de francesos han incorporat el cuscús a la seva dieta habitual.

No hi busquem pèrdua identitària, tot el contrari. Si els francesos estimen alguna cosa, això és la gastronomia i, particularment, la seva. Com que els agrada tant menjar, amplien constantment el ventall de possibilitats, sense perdre ni gota d’identitat culinària. Això vol dir que mengen cuscús, sí, i fajitas i sushi, però no deixen de menjar el seu pot-au-feu, les baguettes, o les crêpes suzette. I encara et diré més, perquè el cuscús que mengen els francesos ja no és tan picant, ni tant sols té espècies. És un cuscús afrancesat, amb tics gals. En definitiva, un futur comú: coses de tots, mescla i bon ambient, sense integrismes.

A Catalunya han arribat en una dècada un milió de nouvinguts, principalment del centre i sud d’Amèrica, paquistanesos, magribins i subsaharians.

Els catalans, sovint, ens sentim agredits, i patim per la nostra cultura. Hem de saber que si la nostra cultura té els peus ferms i el cap clar, i la tenim ben apamada, aconseguirem sumar i no restar.

El problema no és del què ens porten els nouvinguts, sinó de la nostra precària cultura, desdibuixada i feble.

Per tant, el què hem de fer és transmetre als nostres infants la nostra cultura i practicar-la a casa. Si fem una bona base, no tindrem recels a obrir la porta de casa.

I deixarem entrar l’arròs amb guandules, el cuscús, el paper d’arròs, les llenties vermelles, el ghee i totes les fruites misterioses que llueixen palmito al Raval de Barcelona.

Llegir-ne més
28 abril 2010

Platillo de botifarres i altres porqueries… porques

Quan arriba la primavera, ens venen de gust les amanides i les coses fredes. La primavera en el nostre país, Catalunya, comença oficialment el dia de Sant Jordi. És el dia que deixem les jaquetes a casa i ens posem roba lleugera.

I quan ens posem roba lleugera, volem menjar lleuger. Però no perquè ens vingui de gust, sinó perquè volem que la roba ens quedi tan lleugera o més que l’any passat.

Ens enganyem, tot dient:

– Buf, quina calor! –

Mentre pensem:

–         Mmmmh, em menjaria un senglar obelixs

Si els senglars, els dolços o les truites de patata no engreixessin, potser no veuríem tanta amanida verdolaga a tots i cada un dels plats dels urbans amb ganes d’anar el proper estiu a la platja sense haver de portar una burka integral.

És per aquesta raó per la que us regalo dues de les meves receptes preferides….de primavera. Les menjo sempre als volts de Sant Jordi. Es tracta de la cua de bou i del platillo de botifarres.

No creieu que jo no sóc com la resta, que vaig contracorrent i que tinc tanta personalitat que faig el què em passa pel nas i vaig pel dret. No, tinc totes les meves inseguretats a flor de pell i, a l’estiu, també vull portar biquini, sense semblar un xoriç de cantimpalo.

PLATILLO DE BOTIFARRES

2 cebes

Un grapat de ceps secs

2 botifarres

2 botifarres negres

300 gr. De llom en un tall (millor si és de dos colors)

300 gr. De costella de porc

Un raig generós de conyac

Sal i pebre

Herbes: julivert, menta o llorer

Un raig de conyac

Una cullerada d’allioli (o un parell d’alls picats)

Oli d’oliva

300 gr. De castanyes pelades (es poden comprar congelades)

Posem a remullar els ceps, coberts d’aigua.

Sofregim dues cebes, tallades a làmines, a foc lent, amb un bon raig d’oli. Quan estiguin a punt de ser rosses, afegim el llom tallat a daus, la costella de porc i les botifarres crues (les negres, no), tallades a daus. Apugem el foc i deixem que tot s’enrosseixi. Aquest punt és delicat, perquè hem d’anar movent i vigilant que la ceba no es cremi. Vessem el raig de conyac, abaixem el foc i deixem que s’evapori. Serà el moment de posar-hi els ceps (ep! No llenceu l’aigua) i fer-los coure a foc mig, tot sacsejant la cassola. També hi posarem una cullerada d’allioli i alguna herbeta (una mica de julivert, menta o una fulla de llorer). Evidentment, si no tenim allioli a mà, hi posem un parell d’alls picats.

Aboquem l’aigua dels ceps i les castanyes, abaixem el foc al mínim, tapem la cassola i fem coure un mínim de 45 minuts.

És important una llarga cocció perquè les castanyes es desfacin lleugerament, lligant la salsa i també perquè la costella quedi ben tendre.

Uns minuts abans de servir el plat, posem les botifarres negres tallades a daus, perquè coguin un momentet i ja estarà.

CUA DE BOU de la tia Pilín*

2 cues de bou

50 gr. De llard de porc

Tres tomàquets madurs

4 cebes

Dues fulles de llorer

250 ml de brou de pollastre

500 ml de vi negre

Sal i pebre

Demanem al carnisser que ens talli la cua a trossos. Fonem el llard en una cassola i hi enrossim els trossos de cua de bou. Enrossim, a foc fort. Afegim les cebes tallades a làmines, els tomàquets nets i tallats, el brou, el vi, el llorer i fem coure tapat durant tres hores.

Deixem refredar una mica i desossem la cua de bou, la premsem dins d’un motlle petit (d’aquelles anelles metàl·liques) i ho deixem refredar, a la nevera.

Quan ho vulguem menjar, ho passarem per una paella antiadherent calenta, sense gens d’oli, i sense treure’n el motlle.

Acabem d’escalfar al forn.

Desemmotllem i acompanyem amb la salsa que ha quedat de la cocció de la cua de bou.

Podem arrodonir el plat amb unes patates cuites al forn.

Un cop acabat el ritual de menjar els dos plats de primavera, em disposo a comprar tres enciams i mitja dotzena de tomàquets, amb el ferm objectiu de remugar durant la resta de la primavera i de l’estiu.

Who is who? La tia Pilín és una tia del meu marit, excel·lentíssima cuinera, mare d’onze fills. De la seva cuina em fascina que és un reflex exacte d’una època i d’un entorn social molt determinat. Tot i que la seva cuina és d’arrels catalanes, flirteja amb tot el que ve de fora, sobretot de la vella Europa, resultat dels seus viatges pel continent i de la seva refinada cultura. Pastissos salats alemanys, dolços de mantega propis de la França més autèntica, carns italianes i xocolates suïsses tenen una presència destacada en el seu receptari.

Com a regal de noces d’or, els seus fills van editar el seu quadern de receptes. En tinc una còpia, que guardo com un tresor.

Nota de l’autora: No hi ha manera que hi hagi fotos dels plats, me’ls menjo abans d’immortalitzar-los…..

Llegir-ne més
27 abril 2010

Cuina submergida

Fa només un any vaig escriure una lloa als blogaires de gastronomia. No en tenia ni idea, ni se’m podia passar pel cap que JO! tindria tot un blog on parlar fins a l’empatx de gastronomia i de cuina.

Em fa molta il·lusió ser blogaire com els meus admirats, ara, companys.

Penso que té gràcia que pengi en el meu incipient blog la lloança que vaig dedicar als consolidats blogaires de gastronomia.

 Fa un any vaig dir…

No hi ha cap mena de dubte, la cuina està de moda… O ho ha estat sempre!

Ara la cuina està constantment present als medis, els cuiners són tractats com a estrelles, reben la Creu de Sant Jordi i els erigeixen com a “cuiner de l’any”, “català de l’any” i “ambaixador català”.

El que ha canviat no és que la cuina sigui una activitat que agradi, sinó que ara és una activitat pública. Però, és clar, ens estem referint a la cuina professional, la cuina en la que, en definitiva, es barreja l’amor per la cuina amb la rendibilitat, els beneficis, l’ego i els interessos comercials.

Però paral·lelament a aquest món d’estrelles, brillantines, glitter i glam, vestit de blanc amb pantalons a quadrets, hi ha un món de davantal de flors, un món callat i solitari, individual i privat i, sobretot, un món a l’ombra. Són els aficionats, els veritables amants de la cuina.

Sempre n’hi ha hagut, de persones apassionades per la cuina, de la mateixa manera que hi ha persones apassionades per la música, el bricolatge o el macramé. I el que realment els dóna valor és que continuïn sent aficionats, sense voler fer el salt al món professional. Perquè quan passes de l’oci al negoci, la mateixa paraula ho diu, “negues l’oci”, de manera que tot allò que t’agradava tant passa a un segon pla, prioritzant el que realment interessa: els calerons. Si fas el salt al món professional, et transformes en un amant obsessionat pel compte de resultats.

Ja ho deia el meu amic Jordi Parramón, un cuiner importantíssim que no ha volgut pujar al carro del showkitchendollar. Quan al Jordi Parramon li van preguntar si la cuina era la seva passió, va contestar que la seva passió era la música, la literatura, etc., però que la cuina era la seva feina i, per tant, havia de treballar amb el cap fred, sense passions.

Doncs bé, aquesta cuina callada, aquesta cuina submergida, avui dia està esclatant, a través dels blogs de cuina. Val la pena que hi entreu, a qualsevol d’aquests blogs, us sorprendrà la qualitat tant dels comentaris, de les recomanacions com de les fotografies. I a mi, el que m’entendreix més és que, aquestes persones, quan acaben la feina, han tret la rentadora i han banyat als nens, encara tenen esma per posar-se a cuinar, fer la fotografia, rentar els plats i les olles, escriure la recepta al blog i respondre els comentaris dels visitants, sense comptar que per poder cuinar, prèviament, han hagut d’anar a comprar.

A mi m’emociona, què vols que et digui.

M’he fet amiga d’una blogaire. I em té el cor robat. Ahir em va portar un regal. El regal  és un tros de massa mare, procedent de Sevilla, que haig d’anar alimentant amb sucre i farina durant uns deu dies, fins que augmenti a quatre vegades el seu volum, moment en que n’haig d’agafar tres porcions iguals i donar-los a tres persones amigues. Només d’aquesta manera ens garantim salut i amor durant els propers dotze mesos. És una cadena! Les persones “normals” fan cadenes virtuals, els blogaires de gastronomia la fan via massa mare!!!

Només em queda dir que ADMIRO ALS BLOGAIRES DE GASTRONOMIA.

Llegir-ne més
25 abril 2010

Deixeu-vos seduir per un esmorzar de forquilla !

L’esmorzar és el primer àpat que fem al dia, per això em sembla més que justificat que un dels primers temes que enfoquem en aquest blog sigui un esmorzar.

Però, està clar, és evident, que sent filla d’una de les cases amb més tradició en esmorzars, la Fonda Europa, en el meu imaginari el croissant i el cafè amb llet no tingui cap mena de protagonisme a l’hora de la primera col·lació, més enllà de la possibilitat de menjar-lo com a colofó d’un superb esmorzar de forquilla.

Em confesso addicta als esmorzars de forquilla. No només perquè m’agraden i perquè sóc filla d’una casa on la seva importància és troncal, sinó perquè els considero patrimoni cultural. A Catalunya esmorzar de forquilla és una tradició que s’ha transformat en un peregrinatge, en un motiu de festa.

Diem: – quedem per fer un esmorzar de forquilla – i hi anem amb l’amic, en grup o amb la nòvia. Sigui com sigui, enviem la feina a pastar i passem el matí xerrant i atipant-nos com a lladres.

Lluny queda aquell esmorzar de forquilla que feia la tasca de recuperar les forces dels menestrals, els pagesos o els comerciants que s’havien llevat al trencar l’alba i feia una colla d’hores que estaven en moviment. Llavors, feien una parada i menjaven amb delit i gana més que justificada un plat d’arròs o un jarret guisat de vedella, perquè, després havien de continuar la feina, unes quantes hores més.

Ara, als urbanites, que duem una cadira enganxada al pandero, ja no ens cal tot aquest desplegament calòric, però us recomano l’experiència, encara que només sigui un cop a la vida. Aneu a fer un esmorzar de forquilla i deixeu-vos anar, mengeu tot el què us plagui i deixeu-vos seduir per les propostes d’aquests locals que els preparen amb tanta tradició.

Els mítics locals que ofereixen aquest àpat tan singular són la Fonda Europa de Granollers, Can  Roca a Sant Andreu de Barcelona, el Pinotxo de la Boqueria, l’Hispània d’Arenys de Mar, entre molts d’altres que jo mateixa desconec.

S’hauria de fer un d’aquests àpats en cada un d’aquests emblemàtics locals, com a mínim, un cop a la vida.

No fa més d’una setmana, amb un amic panxa contenta, vàrem fer-ne un de memorable al Pinotxo de la Boqueria. A les 11h vam seure a la barra i vàrem endrapar, sense cap mena de complex ni precaució els següents plats:

–         cap i pota

–         callos

–         cigrons saltats amb espinacs

–         un morro de vedella a la planxa

–         mongetes de santa Pau amb xipirons

–         mig xuixo

–         un trosset de tortell

–         dos copes de vi rosat

–         un bombó i un cafè amb llet ben especial

Em podeu dir que sóc un cas especial, que sóc capaç d’endrapar una vaca, si cal, que em dedico a aquest món i és clar…., que estic acostumada.

Sí, sí, em podeu dir el que vulgueu, perquè us puc rebatre tota mena d’arguments, ja que el dimecres a les 11h no era només jo qui endrapava com una homeless deixada anar de nit en una xarcuteria, no. Al meu costat un home relativament jove es cruspia una botifarra de pam amb un tou important de mongetes.

Una mica més enllà, una parella de guiris menjaven unes gambes a la planxa i unes cloïsses al vapor, amb un parell de copes de cava. I perquè jo volia estar pels meus plats i no em vaig fixar en què menjaven els de més enllà, però us asseguro que aquella barra era plena de gom a gom i ningú no prenia només un cafè.

Deixeu-vos seduir per les propostes culinàries que aquests locals us ofereixen, que són l’entelèquia de l’autèntica cuina catalana. L’esmorzar de forquilla és un espai on els menuts hi tenen gran benvinguda: tripes, cap i pota, cervellets, sang i perdiu. Tots els menuts hi caben, però també els llegums, els arrossos, els calamars, el marisc. Bé, de fet, sovint les propostes de l’esmorzar de forquilla són més importants que les dels dinars.

I, un altre dels trets que caracteritzen aquests esmorzars és l’alegria que impera, que domina els locals i, també, el bullici, i també, la generositat de les racions i, també, la satisfacció, i també, la companyia, i també, la tranquil·litat….tan allunyada el croissant i el cafè menjat sense fixar-nos-hi, ràpid, sols, al davant d’un diari o dempeus, o mentre caminem cap a la feina…..

Dues maneres d’esmorzar, d’alimentar-nos. Nosaltres triem!

Llegir-ne més
23 abril 2010

I si per sant Jordi els cuiners féssim amanida d'espines i roses?

La diada de Sant Jordi, a més de ser aquell dia en que els pobres jordis queden diluïts en la voràgime i ningú no recorda felicitar-los, és el dia que es regalen roses i llibres…aquesta és la tradició.

Però de flors i lletres no se’n viu…s’ha de menjar! I què es menja el dia de Sant Jordi? Pa.

I mira que ens ho han dit de dret i de revés, que només de pa no se’n viu, que pan con pan comida de tontos. Però el dia de Sant Jordi si vols menjar quelcom típic i tradicional, t’has de dedicar a menjar pa…amb pa…

D’acord, també hi ha un pastís de Sant Jordi, que entre el pa i el pastís fan que la dieta sigui ben equilibrada….

A veure, no ho critico, valga’m Déu! El que passa és que estic gelosa a més no poder. Com és possible que els pastissers i els flequers siguin tan destres amb el màrqueting i els cuiners i restauradors siguem tan patosos?

El gremi de flequers i pastissers miren el calendari i, patapam, sense cap complex inventen unes postres o un pa per aquest dia i, ja tenim la tradició inventada, i tothom content. I, per acabar-ho d’adobar, tot el gremi de la farina van a la una, units, junts, treballant plegats. Tots els flequers i pastissers elaboren el pa i el pastís, fidels a una recepta i venent-ho a les seves pastisseries, amb orgull de gremi.

Què fem els cuiners i restauradors? Ni inventem ni deixem inventar. M’explico, com aquell que ni menja ni deixa menjar; ni viu ni deixa viure. Doncs, en el nostre país, quan un cuiner inventa, l’altre el critica. I tots dos es barallen i tot plegat s’acaba com el rosari de l’Aurora, perquè els altres cuiners s’han de posicionar: uns han de ser amics de l’inventor i els altres del criticador. I es munta una guerra que ni sant jordi la pot aturar.

O sigui, que al darrera de tots els enrenous, no tenim plat típic de Sant Jordi.

Ja sé que no ho aconseguiré, però seria xulo que féssim una proposta, que compartíssim una recepta i que tots elaboréssim aquest plat, que tal i com ho han fet els flequers, sembla ser que només necessita una dècada per fer-se típic i tradicional, perquè el pa de sant jordi només fa uns deu anys que s’elabora.

Jo li he donat voltes i se m’ha acudit la següent recepta: Amanida d’espines i roses.

Amanida perquè és un dia en el que sempre comença la calor.

Espines. Perquè les roses tenen aquesta dualitat tan deliciosa, aquest equilibri perfecte, el ying i el yang català. Les espines – la part femenina, el yang; – els pètals – la part masculina, el ying -.

Pètals de rosa. La part dolça, de textura, però amarga de gust. Els pètals de rosa al plat són una sorpresa, pel color, pel fet de menjar flors, però, sobretot, perquè són amargs i no t’ho esperes.

Així, el plat seria el següent: una base d’enciams, unes espines de seitó arrebossades i cruixents i uns pètals de rosa….com a amanit, una vinagreta feta amb oli, aigua de roses, sal i un pensament de vinagre balsàmic.

Cal fer un aclariment importantíssim: no tots els pètals de rosa són comestibles, ja que les roses de Sant Jordi acostumen a estar cultivades amb pesticides i, perquè siguin més boniques, porten unes ceres que no les fan comestibles!

Si voleu roses comestibles, les heu de comprar en botigues especialitzades o…agafar les del vostre jardí!

Va…..fem-ho! Tots en sortírem guanyant, perquè tindrem un plat típic per a una diada única al món i, a més, un plat boníssim!

I mai més ningú no podrà titllar als catalans d’enzes, perquè tot i que menjarem flors (qui és enze, menja flors. Diu la dita), haurem buscat un magnífic acompanyament pel  magnífic pa de Sant Jordi.

Serà una amanida per sucar-hi pa…..de Sant Jordi.

Llegir-ne més
20 abril 2010

Estreno blog

La primera frase és la més important en un llibre. Si no l’encertes, el lector abandona. He escoltat aquesta lapidària sentència a tots els escriptors, a tots els crítics literaris i a tots els periodistes i conductors de programes on entrevisten a escriptors.

Tenint  en compte que el què escric quotidianament no va més enllà de “2 tomàquets, una ceba, 200 gr de carn picada, sal……” i que quan escric “un polsim de canyella”, em sento gairebé una poetessa….doncs tenint en compte que la meva relació amb l’escriptura és més aviat pràctica, avui que estreno blog amb ínfules literàries-gastronòmiques, estic més espantada que unes faves a punt de ser ofegades. Perquè com en el cas dels llibres, la primera frase del meu blog ha de ser totalment genial, espectacular, intel·lectualment elevada, molt enginyosa i un punt comercial. Ha de ser una frase que enganxi al lector, que no faci enfadar a ningú, políticament correcte, ni blanca ni negra, d’interpretacions diverses i no sé quantes històries més.

O sigui, que amb una frase m’hi jugo el blog.

M’estic capficant, no me’n sortiré, no ho sabré fer. De fet, he decidit que no estreno el blog, perquè, senyores i senyors, no sé com començar.

 …..

He menjat una rajoleta de xocolata blanca, d’aquelles embolcallades en paper de plata i un paper vermell, de les de la meva infància més tendra. Quan m’obsessiono i em bloquejo, com avui, amb la “primera frase d’aquest blog” necessito prendre’m una rajoleta de xocolata blanca. En el meu cervell, la innocent xocolata blanca, fa el mateix efecte que quan se’m destapa el nas després d’uns dies constipada. Un cop ben llepada i paladejada la xocolata blanca, tot ho veig més clar, em relaxo, i penso….”a prendre pel cul”, què pebrots és més important en aquest blog que estreno?

La primera frase o tots els continguts que hi anirem penjant?

Què és més important en un guisat, el sofregit, les viandes o la picada? És a dir, la introducció, el nus o el desenllaç? Què és més important a la cuina?

Tot el procés, tots els ingredients i tota la intenció!

Doncs, en aquest blog, també.

Així doncs, la primera frase per estrenar aquest fantàstic blog on escriuré sobre CUINA, amb totes les lletres; de cuina generosa, gran, sense restriccions i on tothom hi podrà ficar cullerada i prendre’n un bocí; la primera frase del blog serà:

Demà hi torno, ara tinc gana.

Llegir-ne més