23 abril 2010

I si per sant Jordi els cuiners féssim amanida d'espines i roses?

La diada de Sant Jordi, a més de ser aquell dia en que els pobres jordis queden diluïts en la voràgime i ningú no recorda felicitar-los, és el dia que es regalen roses i llibres…aquesta és la tradició.

Però de flors i lletres no se’n viu…s’ha de menjar! I què es menja el dia de Sant Jordi? Pa.

I mira que ens ho han dit de dret i de revés, que només de pa no se’n viu, que pan con pan comida de tontos. Però el dia de Sant Jordi si vols menjar quelcom típic i tradicional, t’has de dedicar a menjar pa…amb pa…

D’acord, també hi ha un pastís de Sant Jordi, que entre el pa i el pastís fan que la dieta sigui ben equilibrada….

A veure, no ho critico, valga’m Déu! El que passa és que estic gelosa a més no poder. Com és possible que els pastissers i els flequers siguin tan destres amb el màrqueting i els cuiners i restauradors siguem tan patosos?

El gremi de flequers i pastissers miren el calendari i, patapam, sense cap complex inventen unes postres o un pa per aquest dia i, ja tenim la tradició inventada, i tothom content. I, per acabar-ho d’adobar, tot el gremi de la farina van a la una, units, junts, treballant plegats. Tots els flequers i pastissers elaboren el pa i el pastís, fidels a una recepta i venent-ho a les seves pastisseries, amb orgull de gremi.

Què fem els cuiners i restauradors? Ni inventem ni deixem inventar. M’explico, com aquell que ni menja ni deixa menjar; ni viu ni deixa viure. Doncs, en el nostre país, quan un cuiner inventa, l’altre el critica. I tots dos es barallen i tot plegat s’acaba com el rosari de l’Aurora, perquè els altres cuiners s’han de posicionar: uns han de ser amics de l’inventor i els altres del criticador. I es munta una guerra que ni sant jordi la pot aturar.

O sigui, que al darrera de tots els enrenous, no tenim plat típic de Sant Jordi.

Ja sé que no ho aconseguiré, però seria xulo que féssim una proposta, que compartíssim una recepta i que tots elaboréssim aquest plat, que tal i com ho han fet els flequers, sembla ser que només necessita una dècada per fer-se típic i tradicional, perquè el pa de sant jordi només fa uns deu anys que s’elabora.

Jo li he donat voltes i se m’ha acudit la següent recepta: Amanida d’espines i roses.

Amanida perquè és un dia en el que sempre comença la calor.

Espines. Perquè les roses tenen aquesta dualitat tan deliciosa, aquest equilibri perfecte, el ying i el yang català. Les espines – la part femenina, el yang; – els pètals – la part masculina, el ying -.

Pètals de rosa. La part dolça, de textura, però amarga de gust. Els pètals de rosa al plat són una sorpresa, pel color, pel fet de menjar flors, però, sobretot, perquè són amargs i no t’ho esperes.

Així, el plat seria el següent: una base d’enciams, unes espines de seitó arrebossades i cruixents i uns pètals de rosa….com a amanit, una vinagreta feta amb oli, aigua de roses, sal i un pensament de vinagre balsàmic.

Cal fer un aclariment importantíssim: no tots els pètals de rosa són comestibles, ja que les roses de Sant Jordi acostumen a estar cultivades amb pesticides i, perquè siguin més boniques, porten unes ceres que no les fan comestibles!

Si voleu roses comestibles, les heu de comprar en botigues especialitzades o…agafar les del vostre jardí!

Va…..fem-ho! Tots en sortírem guanyant, perquè tindrem un plat típic per a una diada única al món i, a més, un plat boníssim!

I mai més ningú no podrà titllar als catalans d’enzes, perquè tot i que menjarem flors (qui és enze, menja flors. Diu la dita), haurem buscat un magnífic acompanyament pel  magnífic pa de Sant Jordi.

Serà una amanida per sucar-hi pa…..de Sant Jordi.

Llegir-ne més
20 abril 2010

Estreno blog

La primera frase és la més important en un llibre. Si no l’encertes, el lector abandona. He escoltat aquesta lapidària sentència a tots els escriptors, a tots els crítics literaris i a tots els periodistes i conductors de programes on entrevisten a escriptors.

Tenint  en compte que el què escric quotidianament no va més enllà de “2 tomàquets, una ceba, 200 gr de carn picada, sal……” i que quan escric “un polsim de canyella”, em sento gairebé una poetessa….doncs tenint en compte que la meva relació amb l’escriptura és més aviat pràctica, avui que estreno blog amb ínfules literàries-gastronòmiques, estic més espantada que unes faves a punt de ser ofegades. Perquè com en el cas dels llibres, la primera frase del meu blog ha de ser totalment genial, espectacular, intel·lectualment elevada, molt enginyosa i un punt comercial. Ha de ser una frase que enganxi al lector, que no faci enfadar a ningú, políticament correcte, ni blanca ni negra, d’interpretacions diverses i no sé quantes històries més.

O sigui, que amb una frase m’hi jugo el blog.

M’estic capficant, no me’n sortiré, no ho sabré fer. De fet, he decidit que no estreno el blog, perquè, senyores i senyors, no sé com començar.

 …..

He menjat una rajoleta de xocolata blanca, d’aquelles embolcallades en paper de plata i un paper vermell, de les de la meva infància més tendra. Quan m’obsessiono i em bloquejo, com avui, amb la “primera frase d’aquest blog” necessito prendre’m una rajoleta de xocolata blanca. En el meu cervell, la innocent xocolata blanca, fa el mateix efecte que quan se’m destapa el nas després d’uns dies constipada. Un cop ben llepada i paladejada la xocolata blanca, tot ho veig més clar, em relaxo, i penso….”a prendre pel cul”, què pebrots és més important en aquest blog que estreno?

La primera frase o tots els continguts que hi anirem penjant?

Què és més important en un guisat, el sofregit, les viandes o la picada? És a dir, la introducció, el nus o el desenllaç? Què és més important a la cuina?

Tot el procés, tots els ingredients i tota la intenció!

Doncs, en aquest blog, també.

Així doncs, la primera frase per estrenar aquest fantàstic blog on escriuré sobre CUINA, amb totes les lletres; de cuina generosa, gran, sense restriccions i on tothom hi podrà ficar cullerada i prendre’n un bocí; la primera frase del blog serà:

Demà hi torno, ara tinc gana.

Llegir-ne més