Una vedella marinada a Cuina de 12

ADA PARELLADA
31 març 2015

Una vedella marinada a Cuina de 12

Cada diumenge, ja ho sabeu, a Semproniana fem CUINA DE 12, que ve a ser allò que fan a les esglésies, cada diumenge, la missa de 12 en versió culinària.

En definitiva, que els diumenges fem una classe de cuina gratuïta per als nostres clients. Si véns a dinar, et regalem una classe de cuina.

Les receptes que mostro les penjo al bloc, perquè tothom les pugui tenir a l’abast i no hagin de distreure’s prenent notes.

Aquesta setmana he fet un brioix, la recepta del qual la trobareu aquí i una vedella marinada, que els entesos en diuen TATAKI DE VEDELLA

 

TATAKI DE VEDELLA AMB CARBASSÓ

2015-03-31 14.26.21.jpg

 

Per a quatre persones

600 g de culata de vedella en una peça o de part baixa de l’entrecot (faux-filet)

100 g de tomàquets secs

100 ml de salsa de soja

100 ml de mel

un pessic generós de soja

100 ml d’oli d’oliva

Un carbassó

2015-03-31 13.15.12.jpg

En una paella ben calenta, amb un raig d’oli, marquem el tall de la vedella per tots els costats. Depenent del gruix del tall, ho deixarem coure més o menys estona, però en cap cas més d’un minut per cada cara del tall. Un cop marcat, el submergim en aigua i gel, per trencar la cocció i per premsar el múscul.

Triturem els tomàquets secs i ho barregem amb la soja, la mel, l’oli d’oliva i l’orenga. Submergim el tall de vedella en aquesta barreja i deixem macerar durant tota una nit. Traiem la vedella del marinat i la tallem ben fina, l’acompanyem d’un carbassó tallat a finíssimes tires, amanit amb una mica d’oli i sal.

Acabem amb la salsa del marinat.

2015-03-31 13.19.53.jpg

Llegir-ne més
21 març 2015

Cuinant en anglès

Ja em coneixeu: jo m’apunto a un bombardeig! I aquest dimecres -com explicava al meu grup de “davantaleres”  del WhatsApp , més que res per fer-les dentetes i que vegin que malgrat no parar de treballar, m’ho passo be i tinc una vida força “excitant”!- vaig quedar per cuinar amb 25 executius anglesos!

Un grup d'executius contempla eufòric  la seva "creació"!
Un grup d’executius contempla eufòric la seva “creació”.

Avui, dia mundial de la felicitat, em ve de gust compartir amb vosaltres una nova forma de relació que s’estableix al voltant de la gastronomia i que pot aconseguir, per exemple,  que un nodrit grup d’executius d’una empresa internacional, d’estatge a Barcelona, es converteixin en una entremaliada colla de nens petits amb davantal i s’ho passin d’allò més be i siguin feliços  fent de cuiners per un dia.

 

IMG_7936

La fórmula? Molt fàcil: per contes de portar-los a sopar a un restaurant com cada vespre per ser servits i gaudir-hi de manera passiva, convidar-los a  preparar-se el seu propi sopar d’empresa desprès d’una jornada intensa de reunions i balanços! I això és precisament el que va passar dimecres a Sitges, on vaig comprovar, una vegada més, que aquesta mena de tallers són ma de sant per foragitar l’estrès i reactivar les relacions entre companys de feina. Moltes gràcies a l’Escola d’Hosteleria de Sitges http://iessitges.xtec.cat/. Sense la seva inestimable ajuda i complicitat, el taller hauria estat molt més difícil de tirar endavant.

La copeta que no falti!
La copeta que no falti!

I és que res uneix més a aquell executiu sorrut que sempre  amenaça amb informes impossibles a la resta de l’equip que haver de lligar plegats  una salsa o amassar un sablée de parmesà. Un cap de departament sempre és més accessible si se li taquen les mans de farina i se li fan fer mandonguilles com si no hi hagués un demà! I el gerent de comptes nostàlgic i esmaperdut esdevé  el rei de les relacions públiques quan ha de buscar-se la vida per escaldar les fulles de julivert per fer-ne un oli verd i posar-lo dins un “biberó” amb el que un implacable  i fred agent borsari exercitarà les seves dots artístiques  decorant el plat de l’aperitiu!

IMG_7933

I per fer possible tot això, l ’equip de cuiners i monitors  del Semproniana  (no en tenen més remei!) s’embarquen amb mi en tota mena de tallers, xerrades i activitats diverses  fetes  a mida del client, posant a la pràctica dia a dia tot un ventall d’activitats gastronòmiques ’“a la carta”. No endebades  tenim un centenar de tallers organitzats a l’espatlla! I no és per tirar-me floretes (o si, perquè avui comença la primavera!), però hi tenim la mà trencada en  això d’organitzar i dinamitzar  trobades d’aquestes característiques per tal que tothom s’hi senti a gust i recordi l’esdeveniment amb un somriure als llavis.

El què s'ha de fer per a animar a  la parròquia!
El que s’ha de fer per animar  la parròquia!
IMG_7932
Mandonguilles per un “tub”!
I "le voilà", un bon plat de mandonguilles amb sèpia per exportar al món els nostres plats de mar i muntanya!
I “le voilà”, un bon plat de mandonguilles amb sèpia per exportar al món els nostres plats de mar i muntanya.

IMG_7930

I com aquest taller s’ha fet en anglès, he decidit penjar les receptes en aquest idioma per tal que, mentre les cuineu o simplement les llegiu, aprofiteu per practicar l’anglès, que mai destorba!

IMG_7929

Bon profit, i que acabeu de passar de gust aquest dia tan especial: diada internacional de la felicitat, inici de la primavera i jornada d’eclipsi de sol!

 

SABLÉ WITH BLACK OLIVE’S PURÉE AND TOMATO

 IMG_7921

50 g flour

50 g parmiggiano cheese

40 g butter

Salt and pepper

Provence herbs

 

For black olive’s purée

200 g black olives

100 ml olive oil

 

For tomatoes topping

20 tomatoes cherry

Olive oil

Thyme

A pinch of sugar

 

Put the tomatoes on a oven tray, spread olive oil, thyme and a pinch of sugar and salt. Let cook one hour at 120ºC

Mix all the ingredients of the sable.  Stretch the mass with a roller, cut and oven 10 minutes.

Spray the black olives with oil

Finish putting black olive’s purée on the sable and a tomato

Potser es van entusiasmar un gra massa amb el biberó d'oli de julivert!
Potser es van entusiasmar un gra massa amb el biberó d’oli de julivert!

 

SALMON TARTAR WITH AVOCADO AND COTTAGE CHEESE SAUCE

Un guarnit una mica destraler però, la majoria, era el primer cop que es posaven al darrera dels fogons!
Un guarnit una mica destraler però, la majoria, era el primer cop que es posaven al darrera dels fogons.

 

500 g salmon

50 ml soya sauce

1 chili

20 g fresh ginger

Olive oil

Xantan gum

1 avocado

Mòdena vinegar

Mix lettuces

Nachos

  

Make the marinade: Mix the soya sauce with fresh ginger, fresh chili and olive oil.

Cut the salmon and soak in marinade.

Cut the avocado in small squares.

After a while, strain the salmon and recup the sauce. Give texture with xantan ghum.

Mix salmon with sauce and avocado.

Put in a metallic circle

Make the cottage cheese. Just emulsify cottage cheese with milk and oregano.

On the dish, put a line of cottage cheese crème and over the salmon tartar.

Make a vinaigrette with oil and vinegar. Dress the lettuces and finish with nachos


IMG_7926

 

 MANGO MOUSSE AND YOGHOURT, CAKE AND CRISPY ORANGE BISCUIT

250 g yoghourt

200 g double cream

75 g sugar

2 gelatin leaves

1 mango

40 g Pistachio fruit

30 g almonds

130 g sugar

 

For the cake

1 yoghourt

3 eggs

150 ml sunflower oil

200 g sugar

250 g flour

10 g baking powder

Vanilla powder

 

Mix all the ingredients for the cake, and bake in the oven, at 180ºC, during 25 minutes

Mix sugar, almonds and pistachio and cook softly until sugar takes a Brown color. Let it cold on a marble table. Cut in small pieces.

Melt the gelatin leaves with a bit of double cream, in microwave.

Whisk yoghourt with sugar. Add the gelatin leaves.  Mount the double cream. Mix double cream with yoghourt.

Cut mango in small squares.

Cut the cake.

In the vase of a glass, put the cake squares, the mango square and the yoghourt. Finish with the crispy pistachio.

 

 

Tachán!
Tatxáaaaaaaaaaan!

Enjoy!

Llegir-ne més
20 març 2015

Una llaminadura made in Semproniana  per als donants de sang del dia del pare

IMG_7916

Ja fa uns anys que una sèrie de cuiners de casa nostra, com ara Ferran Adrià, Carles Gaig, Fermí Puig o una servidora, ens hem implicat de manera desinteressada en les diferents campanyes  que ha endegat el Banc de Sang i Teixits  Vall d’Hebron –Clínic, en iniciatives com  ‘Tinc sang de sibarita’“Tinc sang de sibarita’ , que ja vaig recollir en aquest bloc quan va arrencar,  i que tenen com a finalitat destacar el valor de l’altruisme de la donació de sang a Catalunya.

IMG_7898

En aquesta ocasió se’m va encarregar un mini refrigeri dolç per a una petita campanya de donació de sang prevista per Sant Josep, dia del pare. Havien de ser 100 unitats i vaig pensar que una llaminadura feta amb mimo i que ens recordés a la infància -la etapa de la vida en la que som més solidaris amb la gent que pateix- podia ser una bona manera d’agrair als donants aquest acte de generositat  (perquè: hi ha alguna cosa més despresa que donar la pròpia sang pels altres?). I així és com van sorgir aquestes galetes que vèieu a les fotografies.

IMG_7895

I com es tracta justament d’això, d’agrair un gest tan esplèndid  com necessari (perquè, no ens en oblidem, salva vides i millora la qualitat de la de molts malats!), vaig decidir que les galetes havien de mostrar-ho de manera força gràfica i evident.

IMG_7911

I com ja sé que als que em seguiu aquí al blog us agrada molt que hi pengi les receptes: aquí la teniu!

 

IMG_7897

LA RECEPTA DE LES GALETES “GRÀCIES”

150 g de mantega

300 g de farina

100 g de sucre

1 ou

1 polsim de sal

1 pessic de vainilla en pols

Amb les mans freguem la mantega i la farina fins aconseguir una textura sorrenca. Afegim el sucre, la sal i la vainilla. Barregem bé. Finalment, posem l’ou batut i pastem fins que sigui una massa homogènia i llisa.

Estirem amb un corró entre dos fulls de paper de forn. Han de quedar amb un gruix de mig centímetre. Tallem amb un tallapastes i enfornem deu minuts, a 200ºC.

Un cop fredes, adherim una làmina de fondant.

El fondant l’estirem amb un corró, ben fi. Per enganxar-lo, el mullem lleugerament amb els dits.

En aquest cas, el fondant l’he tallat amb un estri específic que venen a les botigues de gadgets de cuina, i que permet escriure-hi missatges. Nosaltres hi hem escrit “gràcies” perquè estem molt agraïts a les persones que han donat sang en la campanya.

Llegir-ne més
16 març 2015

El Patacutxi ha sortit a la tele!

Un equip dels informatius de cap de setmana de Tele5, ens ha visitat aquest dissabte per fer un reportatge del nostre ja emblemàtic taller de cuina infantil.

Els dissabtes -els assidus del Semproniana ja ho sabeu!- és el dia del Patacutxi, un taller de cuina, amb dinar inclòs,  per a infants d’entre 4 i 10 anys que fem de 2 quarts d’1 a 2 quarts de 4 del migdia des de fa ja 3 lustres. Més avall os explico de què va aquest singular taller de cuina per a la canalla, que, ara per ara, és únic al món i que va sorgir de la meva experiència com a mare i com a comensal quan els meus fills eren molt menuts i anàvem a dinar de restaurant.

PATACUTXI 6

Però la noticia és què, aquest dissabte, els de l’informatiu del migdia de tele 5 ens han vingut a enregistrar per un reportatge per emetre l’endemà (diumenge 15 de març) sobre el taller. Si us sembla, veieu el mini reportatge que ens van fer i seguim parlant desprès….

http://www.telecinco.es/informativos/Ultima-moda-Talleres-cocina-ninos_2_1955655102.html

Ep! Que quedi clar que no és que se m’hagi encomanat aquesta febre, moda o bogeria foodie, (digueu-li com vulgueu) d’aquests últims temps que ha desembocat en el triomf de concursos gastronòmics com ara Masterchef (especialment exitós en la seva edició junior) i que ha fet que els tallers de cuina infantil proliferin com a bolets a tot arreu! La veritat és que no hi tinc res en contra, més aviat al contrari, perquè han ajudat a posar de moda un món, el de la gastronomia i l’alimentació, que em fascina. Però el Patacutxi és fruit, com us deia unes línies més amunt, de la experiència personal, en veure que els dinars en família al restaurant no eren, precisament, una bassa d’oli. De fet, la experiència acabava quan “un cop havien escampat prou menjar per terra, cridat algunes consignes infantils i corregut tres vegades pel menjador, parlant amb els veïns de taula;  demanàvem capcots el compte i marxàvem a corre-cuita, demanant disculpes reiteradament als clients i als cambrers” i ens plantejàvem si havia estat una bona idea sortir a dinar fora en família…. Com ja vaig explicar en una ocasió a les planes del diari “Ara”  “… la manera d’entendre l’oci difereix entre les generacions. Els adults gaudim de la passivitat, seient i menjant. Els infants gaudeixen de l’activitat, amb el moviment i, el menjar potser sí que els agrada, però allargar-ho durant més d’una hora els és una tortura. Per això vaig pensar que seria una idea fer una activitat lúdica i familiar al Semproniana. Una activitat simultània: mentre els adults acompanyants dinen tranquil•lament, els infants gaudeixen d’aprendre a fer plats salats i postres i, després, dinen amb nosaltres, l’equip de monitors cuiners. És tracta d’una bona oportunitat perquè descobreixin aliments, s’animin a tastar nous gustos, comprenguin el procés culinari, el comparteixin amb altres nens i, el més important, s’ho passin bé en un restaurant. Són 2 hores complertes que culminen quan els infants porten a la família el que han cuinat. La cara de felicitat de nens i adults, incloent-hi les dels altres clients del restaurant i els cambrers, és l’èxit del taller. ”

PATACUTXI 2 BIS

Doncs bé, he de dir que des d’aleshores, -15 ó 16 anys enrere, com passa el temps!- aquest taller ha anat sempre com un tro, i s’ha convertit en una de les senyes d’identitat de la casa. És per això que sempre s’agraeix que vinguin els mitjans per fer de notaris d’una creació de la que n’estic molt satisfeta i que cada dia és diferent perquè, tot i que la quitxalla té uns trets similars a tota arreu, està composada d’individus únics que sempre aporten la seva singularitat, el seu enginy i uns comentaris i cabòries que hi ha per llogar-hi cadires! Si les parets de la sala on es fa el Patacutxi parlessin!

PATACUTXI 5

Llegir-ne més
16 març 2015

Cuina i dones es citen a l'Hospitalet

Aquest dijous 12 de març, i en el marc dels actes del dia de la dona treballadora, vaig ser convidada a fer una xerrada, amb elaboració de receptes inclosa, al Centre de Formació d’Hostaleria de l’Hospitalet.

Xerrada "Cuina i dones"
Xerrada “Cuina i dones”

El públic estava composat majoritàriament per alumnes molt joves, alguns dels quals no portaven ni 2 mesos al centre, raó per la qual em va sorprendre i afalagar l’interès que van mostrar, tant pel parlament, com pels plats que hi vaig presentar: un Caneló de remolatxa i brandada de bacallà, amb germinats i salsa de taronja; un test amb Terra de cuscús i verdures de l’hort i unes postres a base de raviolis de pastanaga farcits de crema de formatge damunt un pa de pessic amarat d’almívar de menta i guarnit amb llesques de mandarina confitada.

Una de les coses que vaig voler deixar ben clara és que la hostaleria no és una feina com les altres que et permet seguir amb la teva vida fora d’hores “d’oficina”, sinó que és gairebé com tancar-se en un convent de clausura on no hi tenen cabuda ni fills, ni família, motiu pel qual a moltes dones se’ls fa tan difícil dedicar-se a aquesta professió. Crec que això s’ha de tenir clar de bon començament per no portar-se un agre desencís: si no hi ha una veritable vocació i una disposició a la renuncia, és millor no endinsar-se en aquest sacerdoci on la sotana és transforma en davantal i els parroquians s’asseuen a taula per contes d’agenollar-se al confessionari (això si: desprès d’unes bones menges i alguna que altra copa de vi, se’ls si afluixa igual la llengua!).

Aquí em teniu en plena acció i amb la parròquia embadalida!
Aquí em teniu en plena acció i amb la parròquia embadalida!

Desprès d’una breu introducció biogràfica, on els vaig explicar com vaig aterrar als fogons professionals, els vaig fer avinents les meves creences sobre alguns altres motius que poden haver influenciat la dona a trigar tant en incorporar-se a la cuina professional, especialment a la cuina d’autor, ja que requereix unes dots de lideratge molt marcades i la capacitat de bregar amb uns equips majoritàriament masculins que no hi estan molt avesats a ser manats per una dona. En aquest punt m’hi vaig voler estendre una mica per tal que els quedés clar que la cuina no és l’únic factor, ni el més fonamental d’un restaurant, sinó que ho és la gestió. Perquè? Doncs perquè per molt deliciosos i bonics que siguin els nostres plats, sinó hi ha una bona planificació al darrera que ens permeti tenir tot allò que ens és menester per a realitzar-los i poder fer-ho en el temps previst (així com comunicar-ho eficientment als nostres clients i fer-ho en un espai confortable, net i bonic, etc.) tot se’n va en orris! I justament en aquest camp, el de la gestió del restaurant, les dones hi tenen una sensibilitat especial així com un gran sentit de l’aprofitament de recursos: crec fermament que el malbaratament és més masculí que femení, i que les dones estalviem més a l’hora de comprar que no pas els nostres companys d’espècie!

També els vaig voler explicar altres possibles factors, com que les cuines dels restaurants d’avui no tenen res a veure amb les d’anys enrere on es requeria una força física considerable per moure els estris gegantins i pesants que eren necessaris per desenvolupar-s’hi… Us imagineu el que era moure una cassola d’escudella d’aquelles antigues? Això per no parlar de les mastodòntiques batedores industrials!

Però a més a més d’una qüestió de bíceps, també s’han de tenir en compte altres motius que hi poden haver tingut una importància considerable, com ara el fet que la dona moltes vegades s’ha sentit reclosa a la cuina de casa, gairebé obligada a convertir aquest espai en el seu únic domini i, un cop alliberades d’aquesta creu ancestral, els hi ha costat una mica trobar-li la gràcia a fer d’això una professió que les tornés a tancar a l’espai del que encara moltes estan intentant fugir!

I així, parlant de dones i restaurants, vaig anar fent bullir l’olla, fins que vaig mirar el rellotge i me’n vaig adonar que ja era hora de començar a desparar taula i marxar cap a casa!!!

Per a la meva satisfacció, al final de la ponència els vaig deixar degustar els plats i no van deixar-hi ni una engruna! És clar que gairebé era l’hora de dinar, però a aquestes edats els paladars són molt sincers!

Llegir-ne més
14 març 2015

Un hort efímer i l'abadessa del s.XII Hildegarda de Bingen, protagonitzen la 6ª edició de la “FESTA DEL DAVANTAL”

Muriel Casals, Magda Oranich, Núria Ribó, Anna Tarrés, Lloll Bertran, Pepa Plana, Carol López, Dolo Beltran o Elena Gadel, són només alguns dels noms de les participants d’aquesta trobada gastronòmica anual. Aquest dilluns dia 9 hem celebrat la 6ª edició d’aquest atropament que, des de l’any 2010, organitzo al restaurant Semproniana amb l’excusa de la commemoració del dia de la dona treballadora i sota el lema “Tornem-nos a penjar el davantal!”. La  proposta consisteix a reunir un nodrit grup de dones amb pes específic a casa nostra -de les que remouen les cireres o portent la paella pel mànec, per fer servir 2 símils gastronòmics-, per cuinar plegades el sopar i fer un gest que cada vegada és menys habitual entre nosaltres, com és el d’entrar a la cuina de casa per preparar alguna cosa de menjar. I és què, per assolir el  reconeixement social i professional, les dones hem hagut de lluitar molt i, sovint, els fogons domèstic se n’han ressentit
MUNTATGE-1

És per això que el Semproniana es transforma un cop l’any en un animat gineceu, un espai on s’hi practica una mena de ritual d’exorcisme en el qual les assistents fan l’exercici de perdre la por a entrar a la cuina, foragitant aquell esglai que a algunes els fa aquesta estança de la casa per temor que la porta es tanqui a la seva esquena i les obliguin a rentar els plats i a tornar a establir allà els seus dominis tot lligant-les la cama a la pota de la taula! Bromes a part, la trobada és una ocasió perfecte per intercanviar experiències vitals, adreces electròniques, xafarderies, projectes, anhels, establir futures col·laboracions  professionals si s’escau i, sobre tot,  gaudir d’un àpat deliciós en bona companyia en un marc que vol ser tan acollidor com entranyable. Si la passada edició el leitmotive va ser el porc i la cuina de matança, aquesta ha estat l’hort, i no només com a concepte metafòric per remetre’ns a les qualitats i versatilitat dels vegetals a la cuina, sinó amb una presència real i protagònica: un gran hort va aparèixer com per art de màgia al bell mig del menjador del restaurant! HORT-1

 

IMG-20150311-WA0000 (2) IMG-20150311-WA0024

Collir les verdures que hi contenia, rentar-les, tallar-les i convertir-les en plats deliciosos i originals, com ara la “Terra de cuscús i verdures de l’hort“ (un plat que es pot trobar a la nova carta del restaurant)  va ser un dels reptes que vaig plantejar a les meves convidades que, com demostren les fotografies que hi adjunto a aquest document, van gaudir d’allò més de la proposta, tant,  que fins i tot van convertir l’espai en una mena de sorral improvisat on algunes s’hi van acabar rebolcant com a nenes petites!

IMG-20150310-WA0040 IMG-20150310-WA0018 LLOLL BERTRAN A L`HORT-1 IMG-20150311-WA0026 IMG-20150311-WA0027 IMG-20150311-WA0012

Regressions a la infància a part, la jornada va començar amb el ja tradicional parlament, que sempre faig apujada a una cadira, encoratjant les assistents a deixar el complexes i  les convencions socials al vestíbul i passar-s’ho d’allò més bé, sempre i quan, això si, es rentin les mans abans de començar el taller de cuina i no els falti una bona copa de vi entre els dits. Dit això, la concurrència es va dividir en 4 grups (aperitiu, 1er plat, segon i postres)  i vaig donar el tret de sortida a l’animada elaboració dels plats.

IMG-20150310-WA0027 IMG-20150310-WA0036 IMG-20150310-WA0038 IMG-20150310-WA0033 IMG-20150310-WA0034   CAROL LOPEZ AMB FONS DE BAR IMG-20150311-WA0018 IMG-20150311-WA0011 IMG-20150311-WA0009 IMG-20150311-WA0010 CARROT CAKE EN TEST

EL MENÚ

-Llagostins amb kataifi i salsa pesto

Terra de cuscús i verdures de l’hort

– pollastre coco-curri

Carrot cake en test

Un dels moments àlgids de la jornada va ser la actuació de la investigadora i filòsofa Georgina Rabassó, que va presentar una humanista i feminista avant la lettre (tan avant la lettre que va viure al segle XII!!!): la Hildegarda de Bingen, abadessa, escriptora, pensadora, teòloga, exegeta, predicadora, dona de ciència, biògrafa, poeta i compositora. A més a més, també va descobrir a la perplexa audiència una recepta per apaivagar la luxúria femenina d’aquesta visionaria feta a base d’escarola. I com a cirera de tan erudita exposició, va interpretar magníficament una de les seves cançons -no us ho perdeu!- en llatí i cadència gregoriana. El text “L’escarola silvestre” contingut a l’obra “Physica” de la prolífica autora de la baixa edat mitjana, va ser llegit amb passió i devoció per l’actriu (i incommensurable speaker de l’espectacle de burlesque Taboo, de la Sala Apolo) Itziar Castro, que va comptar amb l’entusiasme incondicional de la concurrència.

GEORGINA-HILDEGARDA IMG-20150310-WA0010

El banquet va transcórrer entre corredisses de taula en taula de les assistents i amb la xerinola i animació de cada any. Ara només falten 365 dies per tornar a gaudir d’una festa tan estimulant com esperada!

GEORGINA, ANNA, EVA, ITZIAR IMG-20150310-WA0042

Les assistents:

  1. Rocío Martínez Sempere (política i economista)
  2. Itziar Castro (actriu)
  3. Magda Oranich (advocada i política)
  4. Eva Piquer (escriptora i periodista cultural)
  5. Eva Moreno (sexòloga i creadora del tuppersex)
  6. Carme Canet (periodista i actriu)
  7. Teresa Alsina (empresària)
  8. Anna Arqué (portaveu de l’ICEC, International Comission of European Citizens)
  9. Cristina Badia (psicòloga)
  10. Núria Ribó (periodista)
  11. Anna Tarrés (entrenadora de natació sincronitzada)
  12. Inés Bordas (pintora)
  13. Mónica Artigas (periodista)
  14. Pepa Plana (pallassa)
  15. Mar Galtés (periodista especialitzada en economia)
  16. Silvia Soler (escriptora i periodista)
  17. Mercedes Basso (ex directora de Caixa Fòrum i actual directora de la Fundación Arte y Mecenazgo)
  18. Anna Bertran (actriu)
  19. Lloll Bertran (actriu)
  20. Carol López (dramaturga)
  21. Begoña Garcia (periodista i escriptora)
  22. Muriel Casals (presidenta d’Òmnium Cultural)
  23. Dolo Beltran (actriu, cantant, vocalista del grup Pastora, lletrista)
  24. Txell Bonet (periodista)
  25. Natza Farré (periodista)
  26. Montse Baldomà (periodista)
  27. Carme Fenoll (directora General de Biblioteques de Catalunya)
  28. Salomé de Cambra (artista plàstica)
  29. Gemma Salvador (nutricionista)
  30. Ada Castells (periodista i escriptora)
  31. Mireia Aixalà (actriu)
  32. Cristina Brondo (actriu)
  33. Júlia Bertrán (periodista)
  34. Anna Sahun (actriu)
  35. Núria Casas (periodista)
  36. Gemma Recoder (responsable de SunMusic i directora de Canet Rock)
  37. Laura Duran (periodista i directora artística de Canet Rock)
  38. Marina Portabella (voluntària de la ONG Niños sin Barreras)
  39. Elena Gadel (actriu i cantant)
  40. Georgina Rabassó (investigadora i filòsofa)
  41. Elianne Ros (periodista)
  42. Francina Vila (regidora de Dona i Drets Civils i del Districte d’Horta-Guinardó de l’Ajuntament de BCN)

 

Llegir-ne més
10 març 2015

Tàrtar de fuet a Cuina de 12

Per refrescar una mica la memòria, aclareixo el títol. Cuina de 12 és l’activitat culinària que fem tots els diumenges, a Semproniana, a les 12. Es tracta, ras i curt, d’una classe de cuina gratuïta per als clients de diumenge, per qui ve a dinar diumenge.

Ahir (diumenge 8 de març) vaig dedicar la Cuina de 12 a la Dona Treballadora i vaig proposar una recepta per a un dia especial i que no ens dugués gens de feina. Que fos fet i menjat. Un tàrtar de fuet amb tuc i mostassa

Tàrtar de fuet

 

 

TÀRTAR DE FUET

Un fuet tendre i bo (que no porquegi)

Dos tomàquets del tipus pera

Mitja  poma

Un grapat de pinyons torrats

orenga

Un parell d’orellanes seques

Galetes Tuc

Per l’oli de mostassa:

100 g de mostassa a l’antiga

oli d’oliva

A aquest tàrtar hi podem posar el què vulguem, per donar sabor, més o menys malícia. Jo vaig triar aquests ingredients perquè eren els que tenia a mà.

Ratllem els tomàquets i els posem en un colador perquè perdin l’aigua i ens quedi només la polpa. Pelem el fuet i el trinxem en un robot, procurant que quedin trossos i no una massa. Barregem la polpa dels tomàquets, la poma pelada i tallada a dauets, els pinyons torrats, l’orenga i les orellanes picades.

Fem un oli de mostassa, es tracta simplement de batre la mostassa amb l’oli fins aconseguir la textura desitjada.

Emmotllem el tàrtar (això, és clar, és opcional) i l’acompanyem de l’oli de mostassa i una galeta Tuc (jo l’he tallat perquè quedés més bonic).

El tema de posar-hi poma i orellanes és perquè contrarestin amb un sabor dolcenc i fresc, al fuet. La mostassa hi dona un toc avinagrat que combina amb el greix del fuet. I la galeta Tuc, amb el punt salat (atès que no hi he posat gens de sal) és interessant, a més que compleix el tracte: no s’ha d’encendre cap fogó i ja ve fet.

En definitiva, un aperitiu o un primer plat divertit, fàcil i diferent.

Tàrtar de fuet amb Tuc

Tàrtar de fuet

 

Tàrtar de fuet

 

Llegir-ne més
4 març 2015

La ruta del bacallà 2015

Aquell calorós dia d’estiu, la princesa siciliana assaboria un exquisit gelat quan va exclamar: – Llàstima que no sigui pecat!

Abans, durant la Quaresma tot era pecat menys menjar bacallà, nutritiu i molt econòmic. Al llarg d’aquelles inacabables setmanes, el peix del Nord sortia a taula dia sí i dia també. Monotonia, restricció, obligació i barat són conceptes que destrempen qualsevol il·lusió. Quan acabava l’època de prohibicions i càstigs, immediatament s’arraconava aquella penca salada que “perfumava” tota la casa. De les restriccions religioses alimentàries, pocs se’n recorden, i els divendres, fins i tot el Sant, és dia de fer calaix a les hamburgueseries. El bacallà ha passat dels quatre rals a preus a vegades prohibitius. Alliberats de les cadenes que el posicionaven al pòdium de les tortures infantils culinàries, el bacallà és objecte de desig, de veneració i d’homenatge. Una colla de restaurants i botigues de Barcelona s’han adherit a la iniciativa del Gremi de Bacallaners d’oferir un menú basat en l’excels producte a un preu més que assumible. L’han anomenat “RUTA DEL BACALLÀ”, www.rutadelbacalla.com associant-lo inequívocament a la disbauxa dels caps de setmana dels joves dels 80’s. Però aneu tranquils, perquè aquesta ruta, de plaer incommensurable, aparentment respecta les formes de la Quaresma: el consum del preceptiu peix durant els dies d’abstinència està garantit, seguir la ruta és similar a anar de processó i malgrat els plats a tastar poden despertar desigs ocults d’un parell de pecats capitals, no oblidem què celebrem durant aquest període de l’any. Ningú notarà que esteu pecant.

A Semproniana ens hem adherit a la proposta del Gremi de Bacallaners, i fins el dia 8 de març podeu tastar el següent menú:

Caneló de remolatxa i brandada de bacallà

Crema de moniato amb formatge

Bacallà amb melmelada d’olives negres

Cruixent de cafè i vainilla

Cervesa Inèdit

Aquest menú, amb la seva Inèdit surt per un simpàtic preu de 35€

caneló_brandada-retallada
Caneló de brandada de bacallà

I ja que hi som, aquí teniu la recepta del

BACALLÀ AMB MELMELADA D’OLIVES NEGRES

Bacallà amb melmelada d'olives negres
Aquesta magnífica fotografia del plat l’ha fet en Pau Esculies

4 morros de bacallà

500 g d’olives negres

500 g de sucre

El suc d’una llimona

un grapat de tomàquets secs

500 g de cebes platillo

200 ml de vi blanc

100 g de sucre

40 g de mantega

un grapat d’espinacs frescos

 

Comencem fent la melmelada d’olives negres. Es tracta simplement de fer coure lentament les olives negres amb la meitat del seu suc i cobertes d’aigua, el sucre i el suc de llimona durant mitja hora, a foc lent. Triturem bé i reservem.

Escaldem les cebes platillo i les pelem. Les posem en una safata de forn, les mullem amb el vi blanc, afegim la mantega i el sucre i coem al forn durant trenta minuts, a 180ºC

En una paella, saltem els espinacs amb un raig d’oli, juntament amb els tomàquets secs rehidratats.

Posem el bacallà en un recipient apte per a microones, ruixem amb una mica d’0li, el tapem i coem a potència màxima durant tres minuts.

L’eixuguem bé i el disposem sobre una barreja de cebes caramel·litzades, tomàquets i espinacs. Acabem amb la melmelada d’olives negres.

 

En Pau Esculies fent la foto promocional del bacallà
En Pau Esculies fent la foto promocional del bacallà
Llegir-ne més
21 febrer 2015

Coca de verdures fàcil

Els dilluns al vespre fem festa, vull dir que tenim Semproniana tancat i realment és un dia que ens queda poca esma per cuinar, parar taules i recollir, atès que aquesta és la dinàmica diària, de dilluns a diumenge. De manera que jo seria feliç amb un biquini o ni tan sols això, simplement amb un pa amb tomàquet. Però és clar, com que és l’únic dia que fem festa és l’única oportunitat que tenim de fer una mica de festa i, sobretot, de sopar amb tranquil·litat amb els nostres fills. Per tant, entaular-se és obligat i és ben cert que sempre ho gaudim.

Això sí, busquem cuinar plats senzills, bons, saborosos, saludables i que no ens obliguin a aixecar-nos de taula a cada instant. I si a més són bonics, aquest dia l’hem encertat. Dilluns passat vam fer aquesta coca de verdures, que va tenir molt èxit.

Aquí la teniu

 

2015-02-02 20.09.16-1.jpg

1 làmina gran de pasta de full

100 grams de cansalada viada ben fina

1 pebrot escalivat

Un carbassó

mig bròquil

un manat d’espàrrecs

una albergínia

Oli i sal

(opcional, però en el nostre cas imprescindible: camembert)

 

Estirem la pasta de full amb un corró, la punxem i hi posem a sobre unes làmines de cansalada tallada ben fina. També tallem el carbassó a làmines i ho posem a sobre de la cansalada. Fem coure al forn, a 180ºC durant ben bé mitja hora.

Aprofitem que tenim el forn en marxa per posar-hi a escalivar un pebrot. L’albergínia la coem al forn, tallada a dauets, amb un raig d’oli i sal (és cert que queda millor si la fem a la paella, però xucla molt oli. Feta al forn no necessita tan oli i així embrutem una paella menys). Pelem el pebrot i en fem tires (si el deixem refredar els nostres dits ho agrairan).

Pelem els espàrrecs, els ruixem amb un raig d’oli i sal i els coem al forn, deu-quinze minuts, procurant girar-los de tant en tant.

Escaldem el bròquil, trencat a bocins, tres minuts en aigua bullint.

Muntem la coca, a la base posem el pebrot escalivat i a sobre, el bròquil, els espàrrecs i l’albergínia. Donem un cop de forn i a taula.

Jo crec que queda molt millor si la coronem amb una mica d’interior de camembert. Li posem per sobre abans de donar-li un cop de forn, un parell de voltes amb el pebrer i a taula!

2015-02-02 20.24.49.jpg
Versió amb llàgrimes de cor de camembert

 

 

Llegir-ne més
18 febrer 2015

Un sopar a les Set Portes i un llibre

En Josep Sucarrats i en Sergi Martín han escrit un llibre deliciós per recuperar la memòria dels restaurants emblemàtics de Barcelona.

 

En Josep és un científic poètic, el que significa que tot el que escriu està fonamentat documentalment, malgrat quan ho llegeixes sembla ben bé una novel·la. Doncs com que en Josep és un científic, va voler extreure la informació de la família vivint-la de debò. La cita va ser fa uns mesos a les SET PORTES, i els participants a la trobada vam ser…Per la part Parellada: el meu cosí Paco Solé Parellada, i la seva dona la Susanna; el meu germà Ramon Parellada Garrell i la Inés, la seva dona; en Santi (el meu home) i jo; i en Josep i en Sergi, per la part no Parellada.

2014-02-12 22.25.56.jpg
En Ramon Parellada Garrell i en Paco Solé Parellada

 

2014-02-12 22.40.08.jpg
La Susana, en Santi i en Paco. Dos sobrevinguts i un de casa

2014-02-12 22.40.24.jpg
En Josep Sucarrats i en Sergi Martín

El sopar va ser memorable, feia dies que la família no havíem coincidit i en Josep va tenir feina a contenir la rauxa Parellada. I jo em vaig emocionar de tant bé com es menja a les SET PORTES, una meravella. Va ser un àpat impressionant.

 

Recordo entreteniments sublims, com una esqueixada, coca amb tomàquet, pernil, una romescada. Plats que hem menjat moltes vegades, però que potser fa temps que no són a la nostra taula, tan enlluernats com estem amb la cuina japonesa, la cantonesa, la mexicana, la peruana o la nikkei. Una senzilla esqueixada ens pot semblar massa poca cosa i quan la tornem a menjar, amb franquesa, sense patir per les sorpreses, els sabors reconeguts omplint els sentits i la memòria, és tan emocionant que esdevé memorable.

 

El clímax, la culminació va ser un sensacional pollastre amb llagostins.  Quan vaig demanar allò de la recepta, amb aquella candidesa pròpia dels al·lucinats, el cosí em va dir allò de “no té cap secret”. Potser no té cap secret, però jo seria capaç de confessar els secrets més inconfessables a canvi de tornar a menjar aquella delícia.

 

Bé, després d’indagar aquí i allà, la recepta del

 

SENSACIONAL POLLASTRE AMB LLAGOSTINS DE LES SET PORTES és

(Segons recepta de Josep Lladonosa)

1 pollastre gros

24 llagostins

300 g de crancs de mar

3 dl d’oli

200 g de farina

2 cebes

3 grans d’all

6 tomàquets madurs

1 copa de vi ranci

1 copa d’aiguardent sec

20 g d’ametlles

20 g d’avellanes

1 ramet d’herbes: llorer, orenga, farigola i porro

pebre sal

 

2015-01-02 22.06.56-003.jpg

Tallem el pollastre a quarts, els salpebrem, els enfarinem i els daurem a una cassola. Després els reservem.

Aprofitem la mateixa cassola per fer un sofregit amb els cebes, les herbes i els tomàquets. Ho barregem amb una culleradeta de farina i ho mullem amb un got gran d’aigua. Fem coure uns cinc minuts. Trenquem els crancs amb un morter i els afegim al sofregit, juntament amb el pollastre. Fem coure mitja hora, a foc lent. Traiem el pollastre i el posem en una cassola neta, colem la salsa, ben premuda, per sobre el pollastre i hi disposem els llagostins.

Fem una picada amb els alls, les ametlles i les avellanes. La deixatem amb vi ranci i l’aiguardent i l’aboquem a la cassola. Fem coure deu minuts més. Comprovem el punt de sal i ho servim.

 

Per postres vam menjar un PIJAMA, aquelles postres mítiques, que us haig d’explicar que van ser creades per l’avi de tots els presents (germans i cosins, és clar) de la taula del sopar de les SET PORTES. Explicava el meu pare que l’avi Paco va batejar aquelles postres com a PIJAMA, perquè la seva proposta s’assemblava al Peche Melba d’Escoffier. El personal de l’época no sabia dir Pèche (pronunciat “pixxx”) Melba, i la cosa va anar derivant a Pixxama. Bé, sigui com sigui, l’autoria del Pijama no ens la treu ningú.

I tant parlar de pollastre, no hem parlat del llibre magnífic de les HISTÒRIES DE LA BARCELONA GORMANDA, en el que s’expliquen els secrets de restaurants emblemàtics de la ciutat. Us animo a comprar-lo i a fer-ne una ullada perquè, a part de moltíssimes històries divertides, n’hi ha una de molt sucosa…..que passa a Semproniana.

 

I per anar fent-vos boca, algunes frases del llibre d’en Josep i en Sergi, referents a les Set Portes

Els Parellada —nissaga de fondistes granollerins en actiu ininterrompudament, com a mínim, des de 1771— us explicaran que, de fondes, només n’hi ha a Catalunya. Que aquest és un establiment genuïnament català que dóna de menjar i ofereix habitacions a la vegada, però que el quid que el fa singular és la taula i l’ambient que s’hi viu. Paco Parellada, format al principi del segle xx en un dels millors restaurants barcelonins de l’època —el Maison Dorée— ho havia après bé de la seva mare, Dolores, ideòloga de facto de la Fonda Europa, l’establiment que tant triomfava aleshores a Granollers. Calia servir bon menjar, és cert, però la clau era ser generós —van ser els primers a oferir el pa de franc en comptes de cobrar-lo per llesques—, ser xarmant amb la clientela i tenir un peu al menjador i l’altre a la cuina: tot sota control.

Les 7 Portes havia estat un establiment rutilant des de la inauguració, el dia de Nadal de 1838. Però quan Rafael Morató, que l’havia comprat l’any 1929, va oferir-lo a Parellada era un negoci tan decrèpit com la mateixa Barcelona. Morató havia conegut les mels dels temps de l’obertura de l’estació de França i de l’Exposició Universal. Durant la República, les taules s’omplien de diputats del Parlament de Catalunya, que li és veí: Lluís Companys, Ventura Gassol, Josep Tarradellas o Joaquim Ventalló en van ser clients il·lustres. Intel·lectuals i poetes d’aquells anys daurats —Joan Alavedra, Andreu Avel·lí Artís o Federico García Lorca— s’hi havien entaulat. Al cor de la guerra civil, Morató hi va acollir brigadistes internacionals.

Acabat el conflicte armat i vista la clientela que havia sovintejat les visites a la casa, les noves autoritats feixistes li van atribuir vel·leïtats republicanes, i el pobre Morató va ser víctima de tota mena de traves administratives per poder gestionar el local tal com calia. Fart i cansat, va oferir-lo a l’amo de la Fonda Europa, que, com va poder, va aconseguir els mil duros (avui serien 30 euros!) que van acordar pel traspàs del negoci.

Parellada va portar al barri portuari de Barcelona l’entusiasme d’una fonda de comarques. Va fer de la generositat la marca de la casa, conscient que, a Catalunya, la gent anava al restaurant més a atipar-se que a menjar. «Aquest és un fet general de tot el país, de les classes altes i de les més baixes», va confessar a Josep Pla, que li va dedicar diversos articles. El fondista va ser pioner en accions dignes dels estrategs de màrqueting de McDonald’s: va començar a regalar llibrets dels Cuentos de Calleja per als fills dels clients. Amb això, aconseguia que la canalla deixés tranquils els pares i que, en futures ocasions, insistís per repetir el restaurant dels cuentos.

2014-07-17 20.54.12.jpg
El meu cosí Paco ha recuperat la tradició de donar als nens els famosos Cuentos de Calleja

D’aquesta manera Les 7 Portes va tornar a ser el millor restaurant de la ciutat. Les (poques) celebritats que visitaven la Barcelona de postguerra van passar-hi: Juan Domingo Perón, Alexander Fleming, el torero Manolete, el banquer Juan March, l’almirall Sherman… De tota manera, Josep Pla va interpretar que la clau d’aquell èxit en temps de misèria va ser que s’hi servia «una cuina normal dirigida a persones normals». Una cuina que no queia «en la primarietat de les cavernes ni en la complicació dels refinaments més elaborats».

Paco Parellada vivia al primer pis del local, amb la seva filla Carme i el seu gendre, Joan Solé. El nét, i actual propietari, Paco Solé Parellada, recorda aquells anys en què negoci i família es barrejaven. Assegut en un reservat, que havia estat l’habitació on ell va néixer, comenta que la influència culinària de Les 7 Portes sobrepassa Barcelona: «El meu avi va construir la carta nacional del país. Els cuiners de l’època venien aquí a veure què hi cuinava. I els arrossos, el pollastre amb llagostins, el fricandó, el pijama, són els plats que es troben a tots els restaurants tradicionals. És important saber fer una carta, perquè explica com és un restaurant».

L’avi Parellada ho tenia ben clar. Fins i tot quan, durant la guerra, sobrevivia exiliat a París, no s’estava d’anar cada dia a Les Halles a passejar entre les parades per imaginar què podria cuinar, «com un il·lús total», segons es va descriure a Pla. «Ah, si jo pogués tenir un restaurant a París, que en guanyaríem de diners!», deia.

Ell en sabia, de guanyar-ne: tres anys després de tornar a Catalunya, el seu primer dia a Les 7 Portes es va tancar amb 60 clients, el doble dels que conservava l’anterior amo. L’endemà en van ser 200 i, des d’aleshores, cap dia han estat per sota d’aquesta xifra. L’ànima fondista dels Parellada continua tenint un peu a la sala i l’altre a la cuina. Deu ser el secret per mantenir tan viu, en una ciutat tan ingrata amb la tradició com Barcelona, un restaurant que s’acosta als dos segles de vida.

 

 

 

 

Llegir-ne més